Crido.
De vegades no me n’adono però crido. I sé que crido perquè el Martí i el Nil criden. I els nostres fills reprodueixen comportaments que perceben com a normals. A casa.
De vegades els crido per dir-los que no cridin. Des de l’altra punta del passadís. En comptes d’anar-hi, foto un crit. I llavors, ells també criden. I llavors els esbronco perquè criden. Seria allò que vulgarment s’anomena “bucle”. I costa sortir d’aquest “bucle”.
De vegades me n’adono tard. Massa tard. Quan tots i totes cridem. I llavors m’agafa mal de cap. I culpa. Molta culpa. I responsabilitat. Molta responsabilitat.
De vegades me n’adono d’hora i crido en veu baixa.
De vegades no crido.
Aquest any m’he fet el propòsit de cridar menys. Treure les majúscules del teclat. Bloquejar la tecla de “Bloq Mayús” del teclat. I quan dic teclat vull dir cordes vocals.
Abaixar el volum.
Endolcir el to.
Reduir el ritme.
Amplificar els silencis.
I canviar. Substituir crits per abraçades. Ja soc d’abraçar-los molt. Però més. En comptes de…
Les abraçades no fan soroll però són sorolloses…de per dintre. No sé si m’enteneu…
Em sento molt identificat amb aquest post Enric, molt, molt!
M'agradaM'agrada
M’ha emocionat i comparteixo el propòsit. Bon any!
M'agradaM'agrada