Carta.

Anuncis

Que no me la toquin…

Ja n’hi ha prou. Porto dies parlant de política. Ja n’hi ha prou. Tinc un blog de Personetes Creatives. El Martí i el Nil. Ja n’hi ha prou. Ara m’estan començant a tocar allò que no sona. Ja n’hi ha prou. He parlat de dignitat, de justícia i molts d’altres valors que em mouen. Ja n’hi ha prou. Estic treballant i tinc un ull a la feina i l’altre a twitter. Ja n’hi ha prou de patades endavant. Ja n’hi ha prou d’allargar la corba de l’estrès fins a límits insospitats. La majoria de la gent estem vivint en l’esgotament. Dificultats per concentrar-nos, per dormir, per ser eficaços. Cansament desproporcionat. Descansar malament. Mals de panxa. Males digestions. És que costa d’empassar, collons!

Però si hi ha una cosa que m’estan tocant i no vull que em toquin, és l’educació. L’educació del Martí i del Nil. Per aquí ja no hi passo. Per les mentides que diuen. Per l’Albiol. Per l’Arrimadas. Pel Rivera. Pels que estan més enllà i se’ls creuen. Això fa mal. Sembla que hem de demanar perdó per expressar-nos en català a Catalunya. Que ja n’hi ha prou. Que jo estimo, m’enfado, ric, ploro, m’entristeixo, m’indigno, m’estresso i em poso eufòric en català. Prou culpabilitzar-nos. I, si voleu, us ho dic tot en castellà, i en anglès. Que no només som bilingües els catalans i catalanes gràcies a l’educació rebuda, sino que, de vegades, també ens hi cap un tercer idioma. En prenen nota? Sí? Tots? Doncs això…

…que no me la toquin…l’educació, of course, que és un blog dedicat a pares i mares!

L’atzucac quàntic…(no ens hem saltat cap Llei, bé, si, les de la física clàssica)

A alguns catalans, als independentistes, de fet, com jo, se’ns acusa de voler trencar la unitat d’Españññññññññññññña. Un estat que, com tothom que hagi llegit els meus posts anteriors, sabrà que va néixer només uns anys després de la creació de la Terra, de l’arribada de la vida i de l’unicontinent Pangea, ara farà uns 4.100.000.000 anys, milió amunt milió avall.

També se’ns acusa d’adoctrinament dels nostres fills i filles a les escoles. Bàsicament el que fem és donar-los una educació basada en el respecte, amb la transmissió d’unes creences conscients i inconscients, que s’adeqüen, ves per on, a la realitat del poble català. Per exemple, els ensenyem català! I, ep! A llegir-lo i a escriure’l perquè el puguin parlar en els seus cercles íntims i no tan íntims, i, de vegades, si volen, per tocar els nassos…perquè no! I, escolta, que també aprenen castellà, coi! Perquè el fan a l’escola i perquè el senten al carrer. Que ja n’hi ha prou de tantes mentides, cony! Que sembla que pel sr. Albiol, tots anem pel carrer fent servir Ailàs, reconxos i atzucacs, joder!

Però bé, posat el contexte necessari, avui vull parlar d’una altra cosa molt més greu que estem fent els catalans. De fet, crec que estem revolucionant el món tal i com el coneixíem. Ens hauran de donar el Premi Nobel de Física. Al president Puigdemont, sobretot. Aquest Premi Nobel seria per la demostració que les Lleis de la Física Quàntica apliquen al món supratàomic. Per primera vegada a la història una Llei de la Física Quàntica ha funcionat en el món visible. I això sense acceleradors de partícules, hadrons i bosons de Higgs! Només parlant! Aquesta Llei és la que diu que una partícula pot ésser en dos llocs a la mateixa vegada. Dos estats que són incompatibles poden succeir al mateix moment. És molt trencador això! És la Independència de Schrödinger (Si voleu conèixer les bases de la física quàntica, us emplaço a aquest post).

Però, a veure Sr. Puidemont”, diu en Rajoy, “Ha declarat la independència o no?”. La resposta és Sí i No. Els dos estats són possibles. Catalunya es mou per les Lleis de la Física Quàntica, per tant, no ens hem saltat cap Llei, o sí, universal, i Espanya, segueix amb les Lleis de la Física Clàssica, sense entendre que la nostra realitat és diferent. Som independents i no som independents a la vegada. Ens haurem d’acostumar a conviure amb aquestes lleis que, els nostres àtoms catalans ja coneixen des de fa anys i panys. Ara només hem organitzat tots aquests àtoms en molècules, les molècules en persones i hem adoptat les lleis que els regien. Som petits però molt moguts! Avantatges de ser petits!

Sino en teníem prou en ser acusats de 30.000 coses, ara, ens podran acusar, també de saltar-nos les lleis de la Física Clàssica, i aquí, deixeu-m’ho dir…no hi ha fiscal que s’hi atreveixi! No m’imagino el TC invalidant la física quàntica. De fet, primer l’haurien d’entendre per fer-ho!

Un cop dit tot això, ens adonarem de perquè tenim certs problemes amb la Independència i no s’acaba de veure un final cert. Tot té a veure amb les lleis que regeixen el procés:

– No és possible saber, a la vegada, la posició i el moment del procés. Per tant, només podem saber on som i no on anem, o saber on anem però no on som. (NOTA: Sr. Rajoy deixi de llegir a partir d’aquí, sino ho ha fet abans). Això explica la dificultat número 1 actual. No es poden medir les dues coses alhora. Som en un atzucac, propi de la definició legal quàntica. L’atzucac quàntic.

– Existeixen diferències perceptibles entre els estats lligats i els que no ho estan. Obvi.

– L’energia no s’intercanvia de forma contínua sino en salts quàntics. La informació va en uns paquets anomenats quants. En el cas de la independència, aquests paquets es transmeten cada 2 o 3 dies des de posicions dels estats diferents. D’aquí cap allà i d’allà cap aquí.

– I, per últim, l’equació de Schrödinger. Aquella del gat. Aquella que diu que fins que no hi hagi un observador extern, la possibilitat que la independència sigui viva o morta és la mateixa. I és clar, el president Puigdemont, que ho sap, busca un mediador, extern, algú de fora, que determini amb la seva medició, si la independència és viva o ha mort. Riscos de la física quàntica.

Com acabarà tot això? No ho sé. No en tinc ni idea. Però mentrestant el gat de Schrödinger, per a mi, segueix viu. Qui obrirà la capsa? Qui vol donar la notícia que ha matat el gat o l’ha alliberat? D’això se’n diu marron. I, bàsicament, és un MARRON!

Aquests dies em costa concentrar-me…

Aquests dies em costa concentrar-me. Potser estic monotemàtic. Em costa pensar en altres coses. Ja sé que és un blog dedicat a les Personetes Creatives, però quan girin la vista enrera, crec que els agradarà veure i (re)viure aquests moments històrics.

Excés d’informació. Infoxicació que en diuen. I això, els meus nens ho noten, també estan una miqueta més alterats. No saben què passa però saben que passa alguna cosa. Ens senten cridar, riure, plorar, renegat,….Una miqueta de tot. Porto tants dies in(f)oxicat que avui us vull deixar una llista de valors que considero com a positius. Valors que m’agradaria que el Martí i el Nil es fessin seus. Hi ha molt d’odi corrent per aquí i per allà i no és el que vull que aprenguin. Per tant, quan estic amb ells miro poquet el twitter i així renego menys i així he de demanar menys perdó i així els he de dir menys que no es renega. Aquí va la llista. Feu-la vostra i compartiu-la. Feu-la més llarga. La font és bona, podeu confiar-hi:

Acceptació

Admiració

Afecte

Agraïment

Alegria

Alleujament

Amabilitat

Anhel

Anticipació

Atracció

Audàcia

Benestar

Bondat

Cautela

Compassió

Comprensió

Condolença

Confiança

Coratge

Creativitat

Curiositat

Desafiament

Desassossec

Desig

Devoció

Dignitat

Discreció

Emoció

Estima

Èxtasi

Fascinació

Felicitat

Fermesa

Flexibilitat

Fortalesa

Gallardia

Goig

Gratitud

Honestedat

Il•lusió

Innocència

Integritat

Joia

Lleialtat

Llibertat

Luxúria

Modèstia

Necessitat

Orgull

Perdó

Plaer

Protecció

Respecte

Riure

Satisfacció

Sentit de l’humor

Serenitat

Sinceritat

Sorpresa

Supèrbia

Tenacitat

Tendresa

Valor

Viure

Viure de sobres…

Encreuant mots.

Porto dies parlant i parlant i parlant i parlant de política. Avui, per distreure’ns una mica, m’he currat uns mots encreuats. Espero que hi passeu una bona estona!

HORITZONTALS

1. Que diu que aplicaran el 155 i la solució és a la mateixa frase. DUI al revés.

2. La cinquena vocal. La DUI no fa por.

3. La DUI es queda, només, la novena de l’alfabet català. Mètode anticonceptiu desordenat femení que dóna molta llibertat quan es fa servir.

4. Duia sense la primera de l’alfabet. Houdini fent màgia, amaga les tres lletres que necessites. La quarta, la tercera i la cinquena, per aquest ordre.

5. Donaré Una Idea: agafa la primera de cadascuna. La DUI no fa por. El Peret deia que si eres un “borriquito” no la sabies.

6. Dos, Un, I…com la idea de la fila 5. Després de la vocal o. Si la fas majúscula vol dir 1 en números romans.

7. La Soraya quan es fa mal parlant de la independència, en català. Acrònim de Declaració Unilateral d’Independència. A, B, C i…

8. Un palet. 500 en números romans. Directament Us Intimidem és l’acrònim utilitzat per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional per evitar el dret d’expressió.

9. El número 1 escrit. Uneix dues frases.

10. El duimenge vam fer història…o va ser diumenge? En què dec estar pensant!

VERTICALS

A. Ui, ui, ui que m’he descuidat una d. “Gran amic” en italià que fabrica hardware lliure, sense el riu italià que el custodia pel davant i pel darrera. Pels romans, la meitat de 1000.

B. Un pont del revés. Que duri o no, dependrà de si perd una r. Una ferradura.

C. M’he aprimat tant que m’he quedat com un fideu. iu na mbecilitat darrera d’una altra el sr. Rajoy i, dels nervis, m’he descuidat la primera de les tres primeres. Presentaràs, oferiràs (una prova, una raó, un argument) amb el germà de la Rosa Maria Sardà del revés per darrera i per davant.

D. Polític d’Unió resident a l’Hotel Ritz de Madrid a les bones èpoques després de perdre un film d’Akira Kurosawa i la província de ponent de la nostra nació. Pels romans, el doble de 250.

E. El Puigdemont les porta dins seu, desordenades, i separades per l’acrònim d’una lletra de casa seva. Una u.

F. Una i. Una altra i. Les tres lletres més esperades pels i per les cupaires.

G. Se m’acaben les idees, una altra u.

H. Una o mig desinflada. Duien, diuen, que les porta al principi. Un somriure de costat.

I. Endevinalla: no és ni a, ni e, ni i, ni o. Si agafes la primera d’una i la poses al mig de la matrícula d’Alemanya i d’Itàlia trobaràs les 3 últimes lletres d’aquests mots encreuats d’avui.

J. Si sumes les dues de la columna, fan 2 (en números romans).

Si t’ha agradat comparteix-lo, que m’ha costat un ou!

Gràcies.

Hi ha molts motius per plorar a la vida. Per tristesa. Per ràbia. Per indignació. Per alegria. Per humiliació. Per “no em puc creure el que està passant!”. Per “la vida no és justa!”. Per les injustícies de la vida (que vé a ser el que he dit abans). Perquè sí. I perquè no. I perquè em vé de gust fer-ho. I després de plorar el que m’ha vingut de gust, ara dono les gràcies. Perquè tanta i tanta mala llet m’afecta a mi i als del meu voltant. Prou. Ara, dono les gràcies.

Gràcies als Mossos. Això és una reconciliació. I això és bonic. Ens hem reconciliat amb les forces de seguretat catalanes. Veure plorar un Mosso m’ha connectat amb el meu pare. Us ho juro. Per a mi, el meu pare era una font d’autoritat i, quan plorava, em sobtava molt. Veure plorar els Mossos era veure plorar el meu pare. I em va fer plorar, molt. Gràcies Mossos per fer la vostra feina. Protegir la ciutadania.

Gràcies als Bombers. A veure, si els calendaris de Bombers ja triomfaven, aquest any seran la bomba! Veure els Bombers arriscant la seva integritat, física i moral per defensar els catalans i catalanes que ens expressàvem lliurement el diumenge, em va arribar a l’ànima. Cada hòstia que rebien, la rebia jo. Quan van arribar al Conservatori de Manresa i la gent es va posar a aplaudir amb força, no vaig poder evitar emocionar-me. Eren els nostres defensors. Collons, si és que ho tenen tot aquesta gent!

Gràcies a la gent gran. Que es va vestir de diumenge tot i saber que aquella gent uniformada i armada amb porres i molta mala llet, no distingien ni per gènere ni per edat. Arriscant-se a rebre un cop de porra pel sol fet d’anar a votar. Passadissos oberts en qüestió de segons perquè votessin i puguessin anar a casa a fer una butifarra ben gran a tots i totes els que els van dir que no votarien mai per tenir una República Catalana. NOTA: Quan faci cua a la carnisseria, deixi’m passar i no se’m coli. Gràcies!

Gràcies a la gent jove. Defensant col.legis, espais, urnes, gent, drets, llibertats. Tot el dia. 24 hores sense dormir. Aguantant perquè si arribaven els que havien d’arribar, haguessin de marxar amb la porra entre les cames (Ui, això ha quedat malament).

Gràcies a la gent ni jove ni gran. Els que no tenim carnet de Super3 ni podem anar a l’Imserso (a veure quin nom li posarem ara!). Per tot. Per ser-hi. Pels somriures i pels plors.

Gràcies a la gent que avisava per whats, telèfon, senyals de fum, fent tocar les campanes (com a Bagà) d’una forma determinada si s’acostaven els “Caminantes Blancos”.

Gràcies a la gent que va ajudar amb tots els seus mitjans de forma desinteressada. Els que fossin. Tractors davant de portes. Camions fent la tisora a carreteres comarcals. Gent empenyent a força de cançons. Fent resistència passiva. Patint pel seu cos. Patint per la seva ànima.

Gràcies als voluntaris i voluntàries (un moment que em moco) perquè sense vosaltres, aquest desplegament propi d’una pel.lícula d’espies, no hagués estat possible. Urnes enviades des de la Xina a França, entrant amb furgonetes i repartides amb trucades plenes de missatges clau. Desperts des de quarts de cinc del matí, per si de cas. Dies i dies de reunions. Secrets. Ben amagats. Hores i hores de por. Molta por. Veient com en qualsevol moment, tota la seva feina se n’anava a n’orris. Gent que ho vau haver de seguir des de l’hospital. Defensa. Defensa. Defensa. Va ser la paraula que vaig sentir tot el dia. No m’agrada la guerra, però no vaig sentir Atac, cap vegada.

I gràcies, mil gràcies, milions de gràcies a la Mariona. Per formar-ne part. Elevació és el que sento. L’orgull de veure gent fent coses maques pel simple fet de fer-les. Dies i dies de “política” que en diuen els nens. T’hem trobat a faltar tots 3. Però ha valgut la pena. I molt. Tu, Mariona, ja formes part de la història. D’aquells que, el dia 1 d’octubre vau ajudar a construir la nova República de Catalunya. Una petita part, és teva. Aquesta República porta el teu nom i el de tots els voluntaris i voluntàries que us heu jugat el físic i el no físic per tothom. Gràcies.

I un petit secret. Quan vas arribar a casa, vaig respirar alleugerit. Vaig pensar. “És viva. I està sencera.” No tenia aquesta sensació des de que era petit i arribaven els pares a casa. Ja podia dormir.

Això s’acaba, això comença…

Quina sensació de vertigen. Res no serà igual. Passi el que passi diumenge, el dia 1-O, res no serà igual. Això s’acaba, això comença. Votem o no ens deixin votar, res no serà igual. Si votem perquè haurem votat, i sino votem, perquè no ens ho hauran deixat fer. L’1 d’octubre de 2017 serà una data pel record. Estic parlant d’un dia futur en passat. Nostàlgia de futur se’n diu. Un dia històric. En tinc unes ganes boges…

Posar-me el despertador per llevar-me ben d’hora (al final el Guardiola tindrà raó!). Cridar els nens que es despertin. Vestir-me. Vestir-los. Com cada diumenge. Pero no farem les coses normals del diumenge, bé, potser sí, però després. Després de l’acte (extra)ordinari de votar per a ser independent. “Ens veiem a la República” em diuen l’altre dia. Genial. M’encanta. És una salutació bonica. Ens veiem a la República…m’encanta!

Baixar les escales. De dos en dos. O de tres en tres. Amb un somriure. Travessar la plaça. Anar a l’Ajuntament. Amb un somriure. Amb els nens. Amb la sensació de fer història. Fer cua. Molta cua a poder ser. Els nens que juguin a la plaça. Ja agafarem patinets. M’els posaré darrera, els nens, perquè no sigui dit que són escuts humans en qualsevol foto de la Sexta, El Mundo o La Razón. Ja m’ho imagino: “Un catalán independentista y secesionista utiliza a sus hijos como escudo humano para que, como utilizamos la ley como nos apetece, no sea golpeado por los agentes”. Hi aniré somrient. Amb nervis. Buscant la papereta. Buscant l’urna. Buscant el president, presidenta o vocal. Ensenyant el DNI (Sí, sí, de moment espanyol). Somrient-nos. De complicitat sana. Tirant la papereta a l’urna (aquesta mena de tupper gegant Ikea style). Sentint pau. La pau d’haver fet un acte. Un acte de llibertat. Un SÍ enorme. En majúscules. De crit. De ràbia. D’orgull. De…”ja era hora”.

I després. Després, ja farem coses de diumenge. Coses de català subversiu:

Jugar amb els nens a la plaça.

Tornar a esmorzar un entrepà de fuet i amb pà amb tomàquet of course.

Enganxar el reesmorzar amb el vermut. Olives. Escopinyes. Patates. Una canyeta (que avui s’ho mereix). Una altra. Per obrir la gana que en diuen.

Anar a buscar un tortell…perquè no.

Anar a comprar el diari…l’ARA.

Comprar un pollastre a l’ast.

Seure al sofà, mirar la teletres i el twitter. Tot a l’hora. Mentre els nens juguen a YoKaiWatch, aliens de la importància del moment.

Enviar whatsapps o, millor, telegrams a la Mariona perquè em digui com li va el dia.

Plorar una miqueta d’emoció. De tensió. De nervis. D’alegria. De ràbia. D’impotència. Això ja ho veurem.

Esperar que es faci fosc.

Sopar de circumstàncies un pà amb tomàquet o una pizza. Al sofà, que és diumenge, què collons!

Esperar que vingui la Mariona i m’expliqui 1000 anècdotes que ja formaran part de la història, per sempre.

No poder dormir. De nervis i d’impaciència per veure què passarà el dia 2.

Per qui vulgui apuntar més coses a la llista…benvingut, benvinguda. Coses de diumenge normal en un diumenge extraordinari. República is coming. Això s’acaba, això comença…