Desaccelerant.

M’agrada la desacceleració de l’estiu. M’agrada molt. És com si baixessin les pulsacions de la vida. De cop. Si fos publicista, aquest seria el meu eslògan de l’estiu: “Desaccelerant.”

La gent camina més lentament, o això em sembla. La gent parla més a poc a poc, o això em sembla. El temps s’atura, o gairebé, o això em sembla.

M’agrada l’estiu per això. Ens fa molt més autèntiques. Surt el nostre jo de debò. El que amaguem tot l’any pel què diran. Pel què ens diran. I a l’estiu tot s’hi val. Xancletes. Combinacions dubtoses de roba. La cerveseta a deshores. Els menjars a deshores…és com si ens alliberéssim del nostre dia a dia per ser més autèntics. No sé si m’explico.

M’encanta l’estiu per això i per més coses. Moltes més coses. Però sobretot, sobretot perquè veig molta més autenticitat. Fem les coses que no podem fer durant l’any perquè no tenim temps de fer-les. Quina tonteria!

Doncs jo faré el mateix però més morè…bé, més vermell, que jo, de morè, ben poc; això els ho deixo a la Mariona, el Martí i el Nil.

Anem desaccelerant. M’encanta.

Anuncis

Aprendre.

Aprendre. Aprendre a aprendre. Aprendre a reaprendre. Aprendre a desparendre. Reaprendre a aprendre. Reaprendre a reaprendre. Desparendre a aprendre. Desparendre a desaprendre. Aprendre. Teatre. Guitarra. I el que vingui.

Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

M’encanta l’estiu. Ho dec haver dit milions de vegades. I sino, ho dic ara: M’encanta l’estiu. L’estiu em reviu. Em desperta. Em connecta. No són les vacances (només), és l’estiu.

I l’estiu m’encanta per coses com les de la foto. Els nens, ahir, van decidir dormir a la terrasseta. I no només ahir, avui, demà, demà passat, divendres (amb els papes i mames) i tot per entrenar-se per a la sortida del “cau”. Bé. Anem bé.

I ahir a la tarda, abans d’anar a dibuix, ja havien preparat els sacs, els aïllants i els coixins. I l’ós. El Nil treu l’ós, perquè li faci companyia. I ja s’hi havien estirat. I provat que s’hi estava bé. I jo me’ls mirava. I se’n van a dibuix. I tornen. I tornen a sortir a fora. I s’estiren. Ho viuen. De sobres. Jo, me’ls miro, assegut a les “tumbones” amb la guitarra a la mà i una copa de vi a la vora. Mentrestant vaig fent el sopar. I ells riuen. I els encanta…

I arriba la Mariona. ja hem sopat. La criden:

– Mama, ves a l’habitació i mira a sobre del nostre llit.

Hi va, i hi ha les samarretes que s’han fet ells mateixos a dibuix. De Pokémons. Tots dos. El Martí m’ha fet creure tot el camí de tornada de dibuix a casa, de 5 minuts, que, com que no li havia agradat la seva samarreta, l’havia llençat. I jo l’esbroncava, i li deia que com ho podia haver fet si no l’havia vist ningú més. Que com podia estar segur que no li havia quedat bé. I arribem a casa i me l’ensenya. La portava amagada i havia aguantat 5 minuts de monòleg meu, sobre l’autoestima i l’autoconcepte. Per no res. Era preciosa. I la del Nil, també.

I sortim tots quatre a la terrasseta. Es va fent fosc. Trec el projector. Posem la Pantera Rosa i ens adonem que es fa fosc perquè cada vegada es veu millor. Engeguem els llumets de colors de l’IKEA. I es fa tard, i surten els estels. I em pregunto com pot ser que no ho haguéssim fet mai. S’hi està extremadament bé. Es fa tard. Apaguem el projector i marxem. Els nens no. Els grans. I tenim una mica de lio. Però això seria un altre post. Aquest s’acaba aquí.

Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

No sé què dir…

De debò? Des del dia 27 de maig que no penjo res al blog? No m’havia passat mai! No ha passat res, no s’ha acabat el món, la vida segueix, el Martí i el Nil segueixen creixent i fent de les seves, i les dels altres, gairebé…i, mentrestant, he estat enfeinat fent d’altres coses. He tingut temps? Sí, és clar, però he decidit dedicar-lo a altres cosetes…

…treballar…i tocar la guitarra (molt, moltíssim)…i no fer res…i descansar…i estar amb ells i amb la Mariona…i…tot el que vulguis…de fet, he fet el mateix que feia l’any passat però no he trobat el temps per escriure-ho. No ho sé, potser no tinc la necessitat d’explicar tant. No ho sé, de fet. Però avui sí que em venia de gust compartir que, últimament no em venia tant de gust escriure i fer-ho escrivint. Com un oximoron. M’agraden els oximorons i m’agrada la paraula oximoron. I m’agrada escriure, només que últimament no em venia tant de gust. Ja està. Tot bé. Suposo que ja tornaré a tenir-ne ganes. No ho sé. O són etapes. Ves a saber. Ho veieu…no sé què dir!

Desaprendre i reensenyar.

De vegades és important desaprendre.

De vegades és més difícil desaprendre que aprendre.

De vegades cal desaprendre per poder aprendre.

De vegades cal resignificar els aprenentatges.

De vegades cal significar-los.

Parlar és una d’aquelles habilitats que cal resignificar si volem que el nostre missatge sigui memorable.

Hauríem d’entendre que les persones enviem el missatge amb les paraules (acompanyades de gestos i paraverbal), però les persones recordem emocions, no paraules. O sí, recordem paraules si hi ha emoció. Sino, no hi ha record, encara que les paraules siguin boniques.

Abans de parlar hauríem d’escollir quina és l’emoció que volem transmetre i, llavors, només llavors, triarem les paraules adients.

Hauríem d’aprendre a desaprendre, i a reensenyar.

M’hi poso.

Escampant els àtoms per l’univers… (el Punset)

Mira que hi ha eufemismes. I mira que soc poc d’eufemismes, però si hi ha un eufemisme que m’agrada és aquest:

Escampant els àtoms per l’univers“.

Per sino queda prou clar, és un eufemisme per al verb “morir”. És brutal. No sé si el va dir exactament així o és una adptació lliure, però, em sembla que, és de l’Eduard Punset. Un MESTRE. Forma part de la seva manera de veure i viure la vida, segurament. És un bon resum. De fet, seria un bon epitafi. De fet, crec que li “robo” i me l’agafo com a epitafi. Per a mi. No tinc pensat morir-me aviat. De fet, em faria força mandra ara mateix. Tinc moltes coses fetes, més a mig fer i, encara més, per fer. Per tant, no entra dins dels meus plans ara mateix això d'”escampar els meus àtoms per l’univers”. Però no em negaràs que no és un bon epitafi?

Quan vaig començar a dedicar-me a la formació , conscientment o inconscient, vaig tenir models. I el Punset ha estat un dels meus principals models. Energia, curiositat, provocació, il.lusió, humiltat, connexió, … Quan una persona escampa els seus àtoms per l’univers i rep eligis unànimes de tothom, pensin el que pensin, vol dir que ha fet les coses bé, molt bé, i fa bona la dita de “Era un bon professional i millor persona”. Em pregunto com devia ser com a persona si com a professional era enorme.

Sempre. Sempre he pensat que jo, sóc més un divulgador que un formador. Primer, m’agrada més la paraula. La trobo més humil. Les persones tenim uns coneixements, propis i aliens, i tenim la capacitat de divulgar-los per escampar-los, per si algú els pot o vol utilitzar i, així, seguir escampant el coneixement pels racons. Penso, també, que el coneixement ens fa lliures i ens permet ser qui volem ser.

Des dels meus inicis com a divulgador, he tingut al cap el Punset. M’he comprat els seus llibres. L’he escoltat en xerrades i conferències. M’he empassat els programes REDES infinitat de vegades. Els utilitzo en les meves “divulgacions”. M’he enganxat, també, a l’Elsa, la seva filla (els testos s’assemblen a les olles). I ara, sembla que, una part gran de la població, curiosa, amb ganes constants d’aprendre i assolir coneixements nous, entre els quals m’hi incloc, hem quedat orfes. Una mica orfes. Ara haurem de buscar nous models de divulgador, que n’hi ha, però de Punset només n’hi havia un. Bé, de fet, ara n’hi ha milions, perquè els seus àtoms s’han disgregat, que no mort, i estan escampats per tot l’univers. I ves que no ho estiguin per altres universos paral.lels i tot. No ho sé. Miraré a veure què en deia ell dels universos paral.lels.

Escampant els àtoms per l’univers. Però quan toqui, que, de moment, m’agrada tenir-los ben juntets entre el cap i els peus.

Imbècil o tímid?

Avui llegia un article de la Teresa Terrades, compartit per Edbuilding, amb qui tinc la sort de col.laborar des de fa un temps, i m’ha fet pensar. El titular deia “Amb qui estaves el dia que vas aprendre?” I, ho torno a dir, m’ha fet pensar. I a mi, m’agrada molt pensar, i fer pensar, molt moltíssim. Trobo que pensar és el pas previ a actuar. M’agrada seguir aquest ordre: Pensar-actuar o repensar-actuar. I sentir, sobretot sentir, però sentir està inclòs en el pensar i en l’actuar. Ho considero transversal…

I de cop he pensat com contestaria la pregunta. I m’he adonat de 3 coses.

La primera, que la major part de la meva vida he après sol. Quan més he après és estant sol. Se’n diu autodidacte d’això, crec. Em sento molt i molt bé aprenent sol. Al meu ritme. Fent-ho malament en silenci. I fent-ho bé, també, en silenci. La meva zona d’aprenentatge m’agrada que sigui molt meva. Coses meves, ja veus.

La segona, amb la Mariona. Rodejar-te de persones que tenen ganes d’aprendre i que et posen a prova ajuda molt a aprendre, a créixer, a millorar. Crec moltíssim en l’automotivació, i també en la motivació, i mai, repeteixo, mai li agraïré prou el dia que em va dir que quan no mirava els ulls de la gent semblava més un imbècil que no pas un tímid. Em va motivar a fer el Practitioner de PNL. La llavor de gairebé de tot el que faig i sóc ara. Gràcies.

La tercera, amb el Martí i el Nil. I no els poso els últims perquè siguin els menys importants. Els poso els últims perquè han estat els últims d’arribar a la meva vida, tot i que ja fa més de 8 anys, el Martí, i més de 6 anys, el Nil. Els aprenentatges que he tingut, tinc i, espero, tindré, amb ells, són brutals, vivencials i emocionals. Em posen a prova cada dia i han ampliat la meva zona d’aprenentatge a l’àrea pública. Ja no puc aprendre sol. Aprenc amb ells. Aprenc d’ells. Mestres. Quins mestres!! És cert que els pares els acompanyem mentre creixen, però els que ensenyen de veritat, de veritat de veritat, són ells, el Martí i el Nil. Els meus fills són els millors mestres que recordo haver tingut mai. I a més, són classes particulars! Quin luxe! Gràcies.