M’agradaria que…

Tinc fills. Ja ho sabeu. I, és possible que els meus fills, Martí i Nil, algun dia tinguin fills (no entre ells, espero…). I aquests, més fills. I així anar fent. Suposo que és el que se’n diu tenir descendència i perpetuar la humanitat. I veient determinats personatges que corren pel món, dir humanitat és una mica agosarat, potser.

M’he posat filosòfic, però penso que quan jo (i la Mariona) marxem d’aquest món, aquest seguirà. I el Martí i Nil se’l trobaran. Més o menys arreglat. En principi, el planeta Terra hauria de seguir rodant pel Sistema Solar amb temperatures d’entre -91 C i 57 C aproximadament (digueu-me friki!) fins d’aquí a uns 5.000 milions d’anys quan el sol se’ns empassi (colonitzar Mart potser només ens donarà uns milionets més d’anys de vida. Potser, i dic potser, hauríem de pensar a anar més llunyet. A un altre Sistema Estel.lar, per exemple. Però la idea, mola! Un “ole i ole” per a Elon Musk!).
El que passa és que hi ha molta gent que diu el que s’ha de fer, que s’enriu quan la gent fa determinades coses, tot traient importància al que s’ha fet…són els típics que et diuen: “Quina tonteria, això ho podria fer jo!” “Això ho faria millor!”. Doncs avui, tinc un missatge per a tots aquests…i n’he fet una infografia. Sí, senzilleta, però l’he fet jo. I sino t’agrada, fes-la tu! Apa, ja m’he quedat més tranquil. Una miqueta.

Un matí qualsevol (L’ascensor de Maslow)…

Un matí qualsevol a cals Bastardas-Homs passa per llevar-me a les 7:17 hores, una hora després que la Mariona. La casa, en silenci, sepulcral. Tot és tranquil. Jo puc ser sol al llit o tenir el Martí roncant al costat (és petit però…com ronca!). El Nil, al seu llit. Al seu rollo. És així. De sempre. Són moments màgics on tot va a poc a poc.

Però, de mica en mica, el temps es va fent més i més ràpid. Jo ja els he fet la llet amb colacao/nesquik/marca blanca. Una freda i l’altra calenta. Les deixo al costat del sofà. Espero que es llevin. Ja puc esperar. Són dues “marmotes”. 

15 minuts abans de sortir de casa el Nil vé, de bon humor, amb un somriure, sorneguer, del seu estil. De vegades està cansat i l’he de portar fins al sofà. Abraçat com un koala. El Martí, l’he de portar sempre. No té tan bon despertar. Té mala lluna. De vegades. Però sempre a coll. I comença a pesar. Els deixo al sofà mentre acabo de preparar les coses de l’escola (gairebé totes les prepara la Mariona abans de marxar). Embolico entrepans o tallo fruita.Els apropo la roba per si algun dia d’iniciativa pròpia se la decideixen posar, i no després de dir-los-ho jo unes 10 vegades.

Jo, em vesteixo, amb calma. I ells, s’estan al sofà, amb calma. Sembla que el temps no passi. Fan el Bob Esponja. Els agrada. M’agrada. M’hi enganxo. El mirem mentre posem calçotets, mitjons, samarretes, pantalons i vambes. 

Ja està tot. Anem bé de temps. Just abans de sortir de casa se’ls acut que es poden emportar alguna cosa a l’escola. Els dic que s’afanyin. No ho fan. O sí. A la seva manera. Mentrestant i durant tota l’estona que estan desperts al sofà, jo els vaig preguntant si tenen més gana, o caca, o pipi, o alguna altra cosa que no es pugui fer fora de casa i/o al cotxe i a l’autobús que els porta fins a Fonollosa. Em diuen, sempre, que no, que estan bé.

Posem jersei de màniga llarga. Es pengen la bossa a l’esquena i em demanan què tenen d’esmorzar. És un ritual. I jo reso perquè al Nil li vingui de gust la fruita que li ha tocat. Poma. A casa anem sobre segur. No falla. El Martí entrepà de gall d’indi. Tampoc falla. Sortim de casa. Tanco la porta. Crido l’ascensor. Entrem…

…i aquí és on comencen les seves necessitats bàsiques. Passen de no tenir res a tenir-ho tot. Són analògics. O tot o res. “Papa, no tinc pipi” o “Papa, no em puc aguantar”. Entre una frase i l’altra poden passar 10 segons. O el que és el mateix. A dins de casa al sofà o a dins de l’ascensor. Deu ser que és màgic. L’Ascensor de Maslow li dic jo. Au, ja l’he batejat…

Parlar d’educació està de moda (per sort!)


Cada inici de curs torna el debat de l’educació dels nostres fills i filles. Que si escola pública o privada, o concertada. Que si treballar per projecte, que si escola lliure, que si escola “a la antigua usanza”, que si…tot el que us vingui al cap! I em sembla bé tot el debat que porti a millorar la felicitat de les generacions que pugen…

Des del meu punt de vista d’objectiu general, crec que tota educació, reglada i/o no reglada, hauria de respondre a la pregunta: “Estem ajudant els nens i nenes a ser feliços?” “Els ajudarà el sistema educatiu a viure la vida que volen, amb respecte cap a tothom (ells inclosos!)?” “Algun dia es podran preguntar si viuen la vida que realment volen viure i podran contestar que sí sense dubtar-ho?”…

La meva visió personal i esbiaixada per les meves creences és que, cada dia hauríem de preguntar als nostres fills i filles, quan tornen de l’escola (la que sigui), si estan contents, si s’ho han passat bé, si tenen ganes de tornar a l’escola l’endemà, i, sobretot sobretot (manies meves): “Martí, Nil, teniu ganes d’aprendre més?”. Aquesta és la clau per a mi; escoles que fomentin la curiositat, natural, dels nens i nenes i que anem perdent amb els anys quan ens fem adults i ens fan deixar de jugar per començar a estudiar i treballar, de forma molt seriosa, això sí! 

ATENCIÓN, PREGUNTA: Sabeu quina és la cara de seriós o seriosa (la que ens fan, o feien posar, a classe i a la feina)? Doncs, poseu-vos davant d’un mirall, poseu cara de seriosos i serioses i els demaneu als vostres fills i filles que us diguin quina emoció els transmeteu. Quedareu parats! I és que les persones tenim l’habilitat de somriure i fer una feina excel·lent. Tot a l’hora! De debò, proveu-ho!

Jo, com a docent i formador, em sembla que tinc la obligació moral de transmetre aquestes ganes, motivació, il·lusió, o diga-ho com vulguis, perquè mantinguem la curiositat viva fins que ens morim (com a mínim!).

Als estius passen coses…

Avui us deixo l’últim article que vaig posar a la Revista Mum’s. Per a qui no hi pugui accedir, i com que és el final de l’estiu i comença a refrescar una miqueta, aquest és un resum suigeneris d’una part del meu estiu. El meu estiu, i de la Mariona, i de Les Personetes Creatives, el Martí i el Nil…

Als estius passen coses. Quan estàs de vacances passen coses. El temps passa de forma diferent. Vesteixes diferent. Les neveres s’omplen de més cervesetes. Vas a menjar a pizzeries a l’Ametlla de Mar. Busques pokemons com (gairebé) tothom. I t’hi enganxes. A l’estiu passen coses…
Aquest any, per primera vegada en un càmping, en un bungalow….el temps encara passa més a poc a poc. És el campament base. És el lloc de tornada amb piscina per acabar els dies i les excursions. És el lloc on fa tres dies que som i l’aire condicionat repixa just davant de la porta i no hi ha manera que ens arreglin. Hi ha llocs que haurien de deixar fiança ells i no pas els clients. I el més fotut és que s’hi està bé. Si deixem això de banda, s’hi està bé. És petitet. Té un porxo(et) on hi cabem tots quatre justets. Hi esmorzem. Hi dinem (poc). Hi sopem. Hi fem la cerveseta. Escoltem la (bona) música dels veïns. Hi juguem a l’UNO. I hi guanyen el Nil i el Martí. I ara ja no els deixem guanyar. Són bons. Als estius passen coses…
Són moments de relax, de primeres vegades. Fem excursions. Els nens caminen 4 quilòmetres. Bé, nosaltres caminem i ells fan una aventura. Amunt i avall. Plens de sorra. Passen per cabanyes. Per camins secrets. Primer el Martí i el Nil darrera seu. És el petit. Però vol fer tot el que fa el gran. Com toca. Una excursió vorejant el mar. Entre arbres. Acabem en una cala. De tarda. Gairebé sols. Nedant tots quatre entre roques. És gairebé màgic. Als estius passen coses…
Són moments de descoberta i/o de redescoberta. Platges meravelloses. Com la de Riumar. Que bé que la gent se’n vagi cap a la Costa Brava i deixin el Delta de l’Ebre gairebé verge. Mitjans d’agost i pots posar la tovallola a tocar de l’aigua. Poqueta gent. Platges llargues. Amb dunes. Amb platges dins de l’aigua (us ho juro). Aigua calenteta. Castells i palaus de sorra meravellosos. El temps passa a poc a poc. Als estius passen coses…
Som a la piscina i els dos, decideixen aprendre a l’uníson a tirar-se de cap a la piscina. Bé, el Nil fa algun panxot. Però. Que mono. El Martí es tira millor que jo. I no m’extranya, a mi de petit em feia terror l’aigua. Als estius passen coses…
Als estius passen coses, com, per exemple que, ara mateix jo estigui escrivint aquest post. Al vespre. Al porxo. Amb l’iPad. Amb la Mariona al costat prenent-se un rooibos. I jo, una cerveseta. I els nens. Dins de la cabanya. Mirant els “superminihéroes” que tant els agraden. Als estius passen coses…
I passi el que passi, tenen una màgia especial. Com de final i inici d’any. De trencament. Però del de bon rotllo. I de debò, a mi m’encanta mirar els murs de les xarxes socials de la gent i veure que bé que s’ho passen. D’enveja sana res. Dono gràcies per ser on sóc i amb qui hi sóc. Als estius passen coses…

Torna…

Avui dia 12 de setembre, els nens tornen a l´escola. I jo, torno a la feina. El mateix dia i crec que la mateixa barreja de mandra i emoció que tenen ells la comparteixo jo.
Els he deixat a l’escola i hem fet una festa. Bé, de fet, l’escola fa una festa. El primer dia és tradició. I cantem i ballem (d’acord, el Nil ja m’ha avisat que no en tenia ganes i que no ballaria ni cantaria). El Martí sí que ha ballat i mentre ho feia em somreia i em saludava amb la mà. I els acompanyo a classe…

El Martí a Víbries. I m’abraça molt i em fa petons. Es nota que em trobarà a faltar. I jo a ell. I em diu que porto unes sabates molt maques. I em somriu. I em fa peneta. El deixo assegut. Amb la bossa a sobre de la taula i la seva primera rascada a la mà que ja hem hagut de curar amb una mica d’aigua i de sabó. L’ajudo a buscar lloc a la seva nova classe. I somric. I somric a la mestra. I el Martí em torna a dir: “Ja marxes?”, i jo li dic que sí, que he d’acompanyar el Nil a la seva nova classe. I me’n vaig. I em giro i li dic adéu. I em mira amb aquella cara que li conec de content/trist i em fa adéu amb la mà.
El Nil a Marracos (és el que té portar els nens a Fonollosa, a l’Escola dels Dracs, que les classes tenen nom de dracs!). El Nil fa P4. M’hi estic una estoneta més. Llegeix-ho contes amb ell, assegut amb aquelles cadiretes de nans que tenen a la classe. Gairebé no m’hi cap el cul. Comencem amb un conte de Feres Ferotges. I el passa ràpid. I llegeixo un altre conte. D’animals, també. I de mica en mica va mirant els seus amiguets. I el deixo jugant amb dues vaques, a lluites, al costat del seu amic Quim. Sé que estarà bé. Ja és el seu segon any. Però és petit i a mi em fa peneta. M’aixeco i em diu: “Ja te’n vas?”, i jo li dic que sí, i li pregunto si estarà bé i ell em diu que sí, i tant!

A més, els prometo que com que és el primer dia, els pujaré a buscar a l’escola en cotxe. I m’explicaran com els ha anat. I els portaré berenar. Del bo. Amb molta xocolata.

La combinació de passar tot l’estiu amb ells i haver-los deixat els últims 9 dies per anar a Nova York amb la Mariona, fa que ara els trobi a faltar molt. Sembla que necessito moltes abraçades i petons i pessigolles. Massa dies sense. Massa dies amb. Massa dies…

Sé que pot sonar a pare típic. Sé que a tot arreu es parla del mateix. A la tele, a la ràdio, als diaris. Es veu pels carrers que l’activitat es reprèn. I a mi m’encanta. Però jo, no sé perquè, aquest any els trobo a faltar especialment. Tinc ganes que arribin les 17 hores. L-hora de plegar. I veure’ls les cares. Estaran emocionats. Ho sé. S’ho hauran passat molt bé. Però jo tinc ganes de jugar una estoneta amb ells a la plaça mentre esperem la Mariona. Tinc ganes que el Martí m’atabali amb mil noms i evolucions de Pokémon. Tinc ganes que em faci llegir el llibre de més 700 pokémons que li vam portar de Nova York i que, per suposat, s’ha endut a l’escola encara que la bossa li pesés un ou i mig. I jo tinc ganes d’ensenyar-li un Pokémon nou que he trobat i deixar-li evolucionar altres pokémons que tinc a l’iPhone. I tinc ganes que el Nil em faci pujar a casa a buscar la pilota per fer uns xuts entre les columnes de l’Ajuntament, i em pari tots els gols. Es posa molt content. I jo també. I en tinc ganes…moltes…

Són uns flipats, el Martí i el Nil. I a mi, m’encanta…i els trobo a faltar. Torna…tot torna…

29 d’agost de 2016: Nova Marca Personal Macarronil de Les Personetes Creatives

Hola! Ja torno a ser aquí, després d’unes moooooooooolt bones vacancetes, que, encara no he acabat, per cert. Però és que avui s’han batut 2 nous rècords a Cals Bastardas-Homs. I això es mereix un post ben gran. Encara em cau la llagrimeta després de batre’ls.

A veure. No sé si els rècords es podran oficialitzar o quedaran en oficiosos, perquè no hi havia cap observador imparcial (només jo) i, a més, tenien varis inputs a favor:

– només havien begut un got de llet amb nesquik per esmorzar, i això, vé a ser com córrer els 100 metros llisos amb molt ben a favor, però, jo, no els trec ni una mica de mèrit.

– eren macarrons “arrinxolats” de colors amb tomàquet de pot. I ja està. Ni sofregit, ni ceba, ni res que pogués espatllar el rècord.

– alguna hamburgueseta a la planxa per variar una miqueta…i un pla B de croquetes reescalfdes per “siduncas”…

Si voleu veure quins són aquests rècords mireu-vos la foto adjunta. N’hi ha més d’un, aviso. I si he de fe cas a la meva emoció, el del Nil,  avui, m’ha fet especialment il·lusió. És Rècord Mundial a molta distància del seu anterior rècord.