Física quàntica d’estar per casa… (L’Educació Quàntica))


Estic de vacances. Més o menys. No tinc cursos, per tant, estic de vacances. Encara que treballi una miqueta des de casa, estic de vacances.

Divendres ja serà més oficial. Aquest any muntanya i platja. Una miqueta de tot. Hi haurà piscines, campings, mar, sorra, pedretes, bicicletes amb rodetes, ambsenserodetes, guants de porter de “fumbol”. Una mica de tot, vaja. Però, de moment, aquesta setmana, les vacances són jo a casa amb els dos nens i la Mariona treballant els matins. Per tant, són mitges vacances…

I, és clar, els matins passen per llevar-se tard, passar calor, jugar amb l’iPad, mirar dibuixos, jugar a “fumbol”, jugar a Invizimals i separar dos germanets amb ganes de gresca…. I aquí és on entra la física quàntica d’estar per casa…

Els nens són al menjador i jo a l’altra punta del pis fent les meves coses…una estoneta, no us penseu…i al cap d’uns minuts s’engega una discussió. La discussió pot ser per qualsevol motiu. Un pren l’iPad a l’altre (perquè un està sense bateria, és clar…), un fa entrebancar l’altre quan passava per davant seu, un es posa a davant de la tv i l’altre al sofà, un vol veure Peppa Pig i l’altre Breadwinners, o un s’avorreix i té ganes d’empipar l’altre. (NOTA: “Un” pot ser el Martí o el Nil, i “Altre” també pot ser qualsevol dels dos.).

En aquest moment em vé al cap el Gat de Schrödinger, on si jo no hi vaig, en aquest precís moment, la responsabilitat pot ser de qualsevol dels dos, encara que cridin i plorin els dos o un d’ells. Sempre funciona. O és el Martí, o el Nil, o tots dos. Totes les probabilitats són certes.

Si jo vaig a l’escena del “crim”, només pel fet de fer d’observador, ja modificaré la realitat observada i, per tant, no l’observaré tal i com és perquè la modificaré amb el meu punt de vista. El millor seria no anar-hi, deixar que les coses baixin de nivell, sense jo ser-hi present. És el que jo anomeno “EDUCACIÓ QUÀNTICA”. Bàsicament és un eufemisme per “underparenting” o “passar de tot” o “em fa mandra anar-hi perquè ja sé què em trobaré”.

I per acabar, la base de la física quàntica portada a nivells supraatòmics. Passi el que passi, hi ha dos realitat paral.leles. Sempre, i dic sempre, la culpa, o responsabilitat com m’agrada dir-ne a mi, és dels dos. Si tu t’escoltes a un dels dos, la culpa és de l’altre. I si t’escoltes a l’altre, la culpa és de l’un. I les dues realitats són reals. Totalment plausibles. Realitats certes. I alhora. Han passat les dues. Com si fos un episodi de Star Trek. Ara estic passant totes les dades a fórmules matemàticament inintel.ligibles, per fer-les més creïbles, i presentar la teoria a alguna revista científica. A veure si ara demostraré abans l’aplicació del món quàntic en el món “real” abans que no trobin el bosó de Higgs!!!!!

No sé si això em passa perquè tinc dos electrons a casa. Ai, volia dir fills! O perquè m’està començant a afectar la calor…o la calor ens afecta als tres. Quanta més calor, més ràpid es mouen. Hauré d’abaixar-los la temperatura cap al zero absolut, a veure si paren una miqueta (o els rebaixaré la dosi de sucs de xocolata, que és més senzill).

L’única aplicació de la física quàntica en el món real que havia vist fins ara és quan hi ha eleccions i a la nit electoral tots els partits polítics han guanyat. És un misteri, tant o més gran que el dels meus fills. I ara, estem entrant en un Bucle Espai-Temporal on s’està repetint cada dia el mateix (a nivell polític, eh!) i sino, m’ho recordeu quan estiguem votant les terceres eleccions en un any. Estem al Dia de la Marmota. La física s’està tornant boja…molt boja! Jo, mentrestant escriuré el meu tractat d’Educació Quàntica…i quan l’acabi, començaré amb la Política Quàntica. Serà un best-seller, segur, en un univers o altre…

Segons les estadístiques…

Me’n recordo quan va néixer el Martí, i després el Nil, que tot eren estadístiques! Que si havien de ser dins un percentil,que si el pes de cada setmana havia de ser un de molt concret, que havien d’aprendre a caminar a l’any, a parlar abans dels dos, a anar en bici, a comptar, a sumar, a restar, a…i arriba un dia que t’afartes una mica de tot plegat i que a les estadístiques les donin pel dallonses.

I ara, puc dir orgullosament que tinc dos nens que, segons les estadístiques mengen perfectament…mireu, mireu la foto adjunta…

Germà gran, germà petit,…

​Estan obsessionats. Cada dia es medeixen. 

“A veure si ja passo de 1,20 metres”, diu el Martí. Sobretot per si podrà pujar o no als kamikazes dels parcs aqüàtics. Ell sí que sap què és l’important a la vida. Algun dia potser se n’oblida. Però és part de la responsabilitat meva i de la Mariona com a pares de que no perdi mai de vista que l’important a la vida és fer que l’important sigui l’important.

“A veure si arribo a 1,10”, diu el Nil. “Amb sabates sí que hi arribo papa”. “El Martí té 5 anys i jo 3”. “Ell és més gran”, em diu. I llavors, comencen amb els càlculs. Comença el Martí: “Quan jo en tingui 50, el Nil en tindrà 48”. I el Nil, mono com ell sol, pregunta: “Jo seré més gran, papa?” I jo li dic que no, que sempre serà el petit. El germà petit. Que potser serà més alt, però no més gran. I això, de vegades, no ho entén. I s’enfada. O s’enfada el Martí. O m’acabo enfadant jo perquè s’han acabat picant perquè no s’entenien. I llavors penso que un dia, segurament, els dos seran més alts que jo. I em costa d’imaginar. Però m’encanta.

El germà gran i el germà petit. Per sempre. Hi ha dinàmiques que es noten. El Martí li ensenya coses, i el Nil n’aprèn. I li fa cas. I el Martí, de vegades, l’enreda. I li fa preguntes perquè les contesti, o no. I llavors està content de saber-ne més. És el gran. I el Nil s’enfada perquè no en sap prou. O perquè el Martí li ha donat la resposta i no l’ha deixat pensar prou estona…

I es piquen. I s’abracen. I es fan la punyeta. Molt. I comparteixen jocs. I confidències. I es diuen secrets a l’orella. I riuen. Mentre sopen. I s’ennueguen de tant riure. O els surt l’aigua pel nas. I jo m’hi enfado, de vegades. I la Mariona, també.

I fan de nens. I fan de germans. I tot això forma part de fer de germans. I es preocupen. I si surto de casa de pressa perquè el Martí o el Nil no es posen les sabates, l’un espera l’altre. No marxarien sense l’altre ni bojos! Tot i que al cap de 10 segons són a l’ascensor enfadats perquè un ha entrat abans que l’altre, o ha tocat el botó per fer pujar l’ascensor. O…qualsevol excusa és bona…

I jo, me’ls miro. Són molt monos. Són molt germans. I penso per un moment què farien sino es tinguessin l’un a l’altre. I penso que el Martí va viure dos anys sense el Nil, com a fill únic. Fins que va néixer el Nil. I ell es va fer gran de cop. Es va convertir en el germà gran…

I sí…el Martí és el gran. Molt gran. I va més de pressa amb la seva bicicleta, el seu patinet, nedant a la piscina. Es tira més lluny. Salta de més amunt. Compta més ràpid. I fa més punts al joc de Slippy Slopes. Gairebé tants com jo…”Més de 300, papa”…i jo me n’alegro. Ja m’atrapa…

…però encara me n’alegro més quan s’enorgulleix del Nil quan fa 50 punts, o va amb la seva bicicleta, patinet o neda sense “manguitus”. 

I encara m’enorgulleixo més quan s’adona que el Nil xiula millor que ell. És el petit. “Però no passa res”, em diu. “Jo ja sé fer altres coses. És molt mono el Nil”. Són molt monos tots dos. Són germans. El gran, el Martí. I el petit, el Nil. I la seva vida anirà d’això. Sempre comparant-se. Sempre referents. El Martí i el Nil. Ja són un pack. Quina sort que sigueu aquí. Ho deixo aquí escrit per si algun dia se m’oblida…


Estiu, estiuet,…

S’acosta el mes d’agost, i en el meu cas, les vacances, i les necessito! M’encanta la meva feina i tot i així les necessito. I m’encanta relaxar-me, estirar-me sense fer res, a la piscina o a la platja, i posar-me a prendre el sol. Bé, prendre, prendre, alguns conceptes canvien amb el pas del temps. Ai, volia dir, fills.

Les etiquetes de la paternitat…

En moments com els actuals, on es creen milers de debats sobre la hiperpaternitat, l’underparenting i altres etiquetes que no fan res més que culpabilitzar els pares i mares per fer de pares i mares, és quan més penso en la meva infantesa i la relació amb els meus pares. 
I si us he de ser sincer, de seguida em vé una frase al meu cap que podria resumir tot el debat de la paternitat actual. Jo, em considero que em moc, en diferents moments i àmbits, entre la hiperpaternitat i l’underparenting. I, com passa amb l’assertivitat, el moure’s entre la passivitat i l’agressivitat, no compensa i et fa més assertiu. Doncs bé, transitar els dos estats no em fa un pare més responsable. I aquí és on volia anar a parar. Des del meu punt de vista, la paternitat responsable hauria de significar estar amb els nostres fills i filles. O encara millor, que ells tinguin la sensació, vegin, se n’adonin, que som allà per si necessiten ajuda. Ser-hi, en certa forma, com si fóssim invisibles. No modificar la seva actitud perquè els estem observant (com passaria a la física qüàntica)…
Per resumir-ho en una frase de les d'”antes”…
“Per a mi, una paternitat responsable no és evitar que els nostres fills caiguin quan juguen als parcs, sino acompanyar-los a l’hospital a posar-se la vacuna del tètanus quan han caigut”.
Y punto (que diria el Martí i dirà el Nil).

El No post…

Avui treballo matí i tarda (per no variar) i al migdia, tornant de Mataró i fins que no vagi a Calaf, passo a buscar els nens al casal d’estiu i m’estic amb ells. Com que és l’estona que tinc per a mi, i per a ells, provo de treballar una estoneta petiteta per escriure al blog. Però no puc. Em rendeixo. Són molt monos. Vaig a fer-los pessigolles i a donar-los galetes mentre mirem el Bugs Bunny. Fins dijous!