L’estiuet de Sant Nil…

Tots i totes sabeu que quan el Nil s’hi posa…s’hi posa. El Nil té una extranya relació amor-odi amb la febre. En té molta. Moltes vegades. Però abans d’ahir va batre tots els rècords de temperatura a casa nostra. Com que ell no té estiuet, com el Martí, se’l fa a la seva mida.

Avui és pont…

Doncs això, que avui és pont. Demà és festa a Manresa. La Misteriosa Llum. Per definició és la festa on tots els maresans i manresanes piren de la ciutat per anar a esquiar. És tradició. Els manresans som extranys. No hi queda ningú a la ciutat. Està tranquila. I els nens, el Martí i el Nil, també fan pont. Jo, aquest any també m’ho he muntat per fer-ne (bé, no del tot perquè demà a la tarda treballo)…

Avui, doncs, dia de calma. Dia de sofà. Dia de buscar pokémons. Dia de Peppa Pig. De Ben i Holly. De fer peces. De jugar amb l’iPad. De spaguettis i salsitxetes. De fer el ruc. Bastant. Molt…

Els dies de Pont són dies per frenar una miqueta i disfrutar. Són festes que no són festes. I, per això, encara són millors.

És massa…

Hi ha moments de fer de pare que són massa. Particulars. De cada un de nosaltres. La llista seria eterna. No s’acabaria mai. 

Quan dic massa, vull dir massa. Exagerats. Les emocions extremes. Totes. Totes. Totes. Ho repeteixo perquè quedi clar. Totes. Les agradables i les no tan agradables. Fer de pare és massa. Quan decideixes ser pare, no saps què passarà. Per molt que t’ho expliquin no pots saber què sentiràs. No és possible entendre les emocions que et desperta tenir un fill fins que el tens. I no un. Dos. El Martí i el Nil. I sino és l’un, és l’altre.

Fer de pare és massa.

Un dilluns qualsevol, la Mariona se’n va a treballar i cinc minuts després d’aixecar-se, el Martí s’esmuny al nostre llit, se’m posa al costat. Arraulit. M’abraça. Em diu: “T’estimo”. L’abraço i ens adormim els 20 minutets que ens queden fins que soni el despertador.

Fer de pare és massa. I, de vegades ho he d’escriure. Ho necessito. I llegir-ho. I rellegir-ho. Per aquells dies que fer de pare també és massa.

PS: Acabeu la frase de la foto (si us vé de gust)

Xerrades que impacten…

En la meva mania de procrastinar; bé, diga-li procrastinar, diga-li preparar cursos, tallers i xerrades; em trobo de tot! Tinc una mania bastant gran de mirar i escoltar xerrades de bons oradors. Tinc mania de fixar-me en el contingut i en el continent. I, hi ha vegades que em trobo una xerrada que em marca. Pel fons i per la forma. Impecable en els dos sentits.

L’altre dia, buscant per TED Talks em trobo la xerrada d’Eduardo Briceño, “How to get better at the things you care about” i que us deixo el link perquè la pogueu disfrutar (AVÍS: és en anglès i subtitulada en anglès. Per tant, oportunitat per aprendre i/o millorar les nostres habilitats idiomàtiques).

Aquesta xerrada tracta dos conceptes simples com són la “Learning zone” i la “Performance zone”, i d’aquí la frase que he posat avui. No explico res més. No vull fer spoilers. Vull que invertiu 11 minutets a veure, escoltar i disfrutar la xerrada. I si en teniu ganes, dir-me què us ha semblat. Salut. I sigueu feliços i felices. Més.

Un artistassu!

Avui al matí he fet un “teaser” a les xarxes socials. A veure si creava una miqueta d’expectació pel post d’avui. He penjat una foto d’un quadre que també penjaré al post. La gràcia d’anar a una escola, la de Fonollosa, l’Escola dels Dracs, una escola que dóna molta importància a les arts, és que, de vegades, els meus fills, ja sigui el Martí o el Nil, ens donen algunes sorpreses artístiques…

El cas, és que l’altre dia, en aquest cas, el Nil, va pintar un quadre (el que hi ha just a sota d’aquestes ratlles), va venir a la cuina, i ens va dir: “Papes, mireu, un Ramon Casas”. No seré jo qui digui si és millor o pitjor que un Ramon Casas original. De fet, crec que tira més cap a l’expressionisme abstracte, però em va fer gràcia com ens el va vendre. Molt mono…

…Però el post no va d’això. Fixeu-vos amb el quadre? Hi veieu alguna cosa extranya? No? Doncs jo tampoc!


La qüestió és que em va dir que el pengés. Jo, em vaig fixar amb les lletres escrites, que es llegissin bé, i el vaig penjar. Doncs bé, l’altre dia arriba el Nil. Mira el quadre. I es posa a plorar desconsoladament. “Buaaaaaaaa, buaaaaaaaaaaa”. I jo que li dic: 

– Nil, què et passa? I ell em contesta…

– Que has penjat el quadre del revés!!!!!! Que no ho veus que l’illa està de cap per avall?????

Gairebé em desmaio!!!!! El Nil fa un quadre abstracte. Jo no el pillo. I s’indigna perquè li penjo al revés. Gairebé em moro de riure. Però vaig pensar que era un crack. Amb les idees clares. Força assertiu. I després li vaig dir que m’expliqués el quadre. Ho va fer. El vaig entendre, i li vaig donar la volta!

El que deia. Un artistassu!!!!!!!

Endevina, endevina…(la foto de Schrödinger)

Avui no escriuré un post. Avui no posaré una frase ocurrent del Martí, ni del Nil. Avui no posaré que porto 2 dies escoltant “We’re not gonna take it” de Twisted Sister unes 100 vegades al dia. No ho posaré. Avui, vull que feu d’endevins. Avui posaré una foto i us donaré unes opcions perquè contesteu què creieu que va passar uns segons després de la fotografia que acompanya aquest text.

Som-hi…opcions:
A) El Martí es fot de cap i mentre cau, cau tot l’invent que va fer (per cert, era un tobogan per fer baixar cotxes de miniatura) i aixafa el Nil que està just a sota d’ell tot i que no es veu gaire.

B) Patina la cadira i el Martí es fot un “pinyetassu” i l’estructura queda intacte.
C) El Nil tira el Martí a terra i els dos acaben plorant. Un pel mal que s’ha fet i l’altre per la bronca que li ha caigut (així, en genèric).

D) Res.

Ara us toca contestar l’enquesta. Per cert en la meva visió quàntica de l’univers, les 4 opcions han passat, que ho sapigueu.