Imbècil o tímid?

Avui llegia un article de la Teresa Terrades, compartit per Edbuilding, amb qui tinc la sort de col.laborar des de fa un temps, i m’ha fet pensar. El titular deia “Amb qui estaves el dia que vas aprendre?” I, ho torno a dir, m’ha fet pensar. I a mi, m’agrada molt pensar, i fer pensar, molt moltíssim. Trobo que pensar és el pas previ a actuar. M’agrada seguir aquest ordre: Pensar-actuar o repensar-actuar. I sentir, sobretot sentir, però sentir està inclòs en el pensar i en l’actuar. Ho considero transversal…

I de cop he pensat com contestaria la pregunta. I m’he adonat de 3 coses.

La primera, que la major part de la meva vida he après sol. Quan més he après és estant sol. Se’n diu autodidacte d’això, crec. Em sento molt i molt bé aprenent sol. Al meu ritme. Fent-ho malament en silenci. I fent-ho bé, també, en silenci. La meva zona d’aprenentatge m’agrada que sigui molt meva. Coses meves, ja veus.

La segona, amb la Mariona. Rodejar-te de persones que tenen ganes d’aprendre i que et posen a prova ajuda molt a aprendre, a créixer, a millorar. Crec moltíssim en l’automotivació, i també en la motivació, i mai, repeteixo, mai li agraïré prou el dia que em va dir que quan no mirava els ulls de la gent semblava més un imbècil que no pas un tímid. Em va motivar a fer el Practitioner de PNL. La llavor de gairebé de tot el que faig i sóc ara. Gràcies.

La tercera, amb el Martí i el Nil. I no els poso els últims perquè siguin els menys importants. Els poso els últims perquè han estat els últims d’arribar a la meva vida, tot i que ja fa més de 8 anys, el Martí, i més de 6 anys, el Nil. Els aprenentatges que he tingut, tinc i, espero, tindré, amb ells, són brutals, vivencials i emocionals. Em posen a prova cada dia i han ampliat la meva zona d’aprenentatge a l’àrea pública. Ja no puc aprendre sol. Aprenc amb ells. Aprenc d’ells. Mestres. Quins mestres!! És cert que els pares els acompanyem mentre creixen, però els que ensenyen de veritat, de veritat de veritat, són ells, el Martí i el Nil. Els meus fills són els millors mestres que recordo haver tingut mai. I a més, són classes particulars! Quin luxe! Gràcies.

Anuncis

47…o 35+12…

47 és un número extrany. No tinc massa manies amb els números. Les tinc amb altres coses, però no amb els números. I tot i així, penso que el 47 és un número extrany. Lletjot. 47. És primer, mira, això sí. No és que siguin molt especials els números primers. N’hi ha força. 47…

47 s’apropa a 50. Per primera vegada n’he sigut ben conscient. Osti, 50 són molts! Espero que quan arribi als 50, encara es segueixi dient que els 50 són els nous 40. Així, tal qual, estil Dorian Grey.

47. M’agrada fer anys. Vol dir que sóc viu. M’agrada fer-ne i en vull fer molts, i, a la vegada, em faig conscient que m’estic fent gran. No tant pels meus 47, sino pels 9 i 7 que faran el Martí i el Nil aquest novembre. Miro enrera, i em planto sempre als 35. I penso en tot el que ha passat en aquests 12 anys. La Mariona, el Martí, el Nil, el canvi de feina, o de vida, què cony,…molt, moltíssim. 12. El 12 m’agrada més que el 47. 35 anys d’una vida i 12 d’una altra dues en una. M’agrada el 35 i m’agrada el 12. 12 anys que vaig conèixer la Mariona. Dues celebracions en un dia per sempre. Una d’individual i una de conjunta. I les dues m’encanten. A casa estalviem celebracions. Per això el Nil també va néixer el 14 de novembre, com la Mariona…per estalviar…

Ostres, 35+12 m’agrada molt més. Dues vides en una també em fa gràcia. Em sembla que la visc més si n’he tingut dues. 35+12 m’agrada molt. Aquest any en celebro 35+12, o el que és el mateix, 47, que no m’agrada tant però també queda bé. A més, no els havia tingut mai fins ara. I estrenar any mola molt. 47. Em sembla que no peto fi. Deu ser l’edat. Ja veus. Al final m’acabarà agradant el 47 i tot. M’agrada el 35 i m’agrada el 12, els dos pel que signifiquen, per un final i per un inici. Ara m’adono que tots els números són especials, i si són els anys que faig…més!. 47

BarçAjax o la gestió de la frustració (Una història trista)

No és la primera vegada i no serà l’última, n’estic segur. El Barça va perdre estrepitosament amb el Liverpool. Però això és el de menys, o el de més, no ho sé. I quan dic que no és la primera vegada i que no serà l’última, no em refereixo a que el Barça tornarà a passar pel mateix, que també. Em refereixo al Martí i al Nil.

Jo estava sopant a la cuina. Havia arribat de treballar i estava sol. Tranquil. Acabant-me la copeta de vi. Blanc. Fresquet. Relaxat. Acabant el dia. Tal i com m’agrada, a punt d’anar cap al sofà. I quan m’estava a punt d’aixecar, vé el Martí mig plorós:

No, m’ho puc creure, els cabrons del Liverpool– em diu.

El to de veu i la utilització de la paraula “cabrons” ja em va fer pensar que la cosa no anava bé. I em diu:

Papa, que van 3-0– tot indignat. I jo, “inanimat” tal i com em diu ell per fer-me veure que no animo el Barça quan van mal dades, li dic:

Ja m’ho pensava. Ja t’ho deia. Patirem.

I ens n’anem al sofà. Hi havia el Nil. Anar fent. I al cap de res, 4-0. El Martí encara pensava que marcaríem. Jo, no. El Nil, no deia res. I s’acaba el partit. El Martí tirat per terra, plorant, a llàgrima viva. No s’ho creia. El Nil estirat al sofà, bocaterrosa, sense dir res. La Mariona, que no hi era, ens envia un àudio de whatsapp:

Com estan els nens?– sento que diu.

Plorant– li dic.

Pobrets– em torna a enviar.

I sí, van plorar. Molt. I vam anar a dormir. I els vaig dir que era normal que ploressin. Estaven tristos. Pensaven que el Barça es classificaria. Jo, també, què coi! I, al cap d’una estona, el Martí va començar a dir que només era futbol, que, al cap i a la fi hi havien més coses a la vida. Que és més important viure. Bona reflexió, tot i la tristesa. I sí. Li vaig dir que clar que sí. El Nil ja dormia. Li faig un petó. Abraço el Martí i li dic que demà serà un altre dia. I em diu que sí:

T’estimo, papa.

Jo més.

No, jo.

I em diu:

Papa, demà juga l’Ajax. També m’agrada l’Ajax. Segur que passen.

Segur que sí, Martí. Bona nit.

Els bolis Bic.

Sempre he pensat que els bolis Bic han estat els primers terapeutes que hem tingut a la vida. Han rebut maltractaments, frustracions, ràbia, nervis, impaciència i, una mica de tot. I és per això que no em refiava, ni em refio, de la gent que té els bolis Bic perfectes, sense mossegar. No me’n refio. Què voleu que us digui.

No és normal…

Ahir a la nit feien futbol i política. Quin clàssic! El Madrid i les eleccions espanyoles. Si tot fos normal a casa amb el Martí i el Nil, haguéssim mirat com el Madrid perdia a casa del Rayo Vallecano…però no és normal.

Res no és normal en política des de fa molt de temps.

No és normal que hi hagi persones innocents a la presó i no puguin veure créixer ni abraçar els seus fills i filles, parelles i pares i mares.

No és normal que hi hagi persones innocents exiliades i tampoc puguin fer el mateix que els presos polítics i preses polítiques. L’exili és una presó amb una cel.la més gran.

No és normal que la ultradreta entri al Congrés i es normalitzi una forma de pensar que no hauria de ser normal.

No és normal la crispació que creen alguns i algunes. No és normal crispar i dir que el problema és dels que es crispen.

No és normal que la política sigui aquesta merda que veiem cada dia. No és normal.

I ahir, en comptes de veure com el Madrid feia el ridícul, vam preferir estirar-nos al llit amb el Martí (el Nil ja dormia) i seguir els resultats del recompte de vots:

– Papa, això és com seguir els marcadors de futbol però més divertit- em diu el Martí

– I més important- li dic jo…

…i veure com feien el ridícul els partits que crispen. Els que han basat la campanya en fer enfadar gent que no estem enfadats però que, també ens enfadem si ens toquen gaire la pera.

I sí, es va aprendre qui eren PSOE, PP, Cs, Unidas Podem, VOX, ERC, JuntsxCat, Bildu, PNB i, fins i tot, Front Republicà o el PACMA.

I sí, també saben qui són els bons i qui no. Perquè a casa adoctrinem com volem. Només faltaria. I, per sort, o per tossuderia dels qui vam votar el que vam votar podrem seguir adoctrinant com volguem. Se’n diu educar. I jo educo com vull a casa meva. Sobretot sobretot, en català. I ho miràvem a TV3, que quedi clar.

I sí, el Madrid va fer el ridícul, el Barça va guanyar la Lliga, el Barça femení va arribar a la final de la Champions i els partits de dretes van fer pena. I ho vam veure, en directe, i des del llit, amb el Martí, i se li va acudir que, potser haurien de jugar-se les eleccions fent un partit de futbol. Us imagineu un partit Cs contra ERC? Mare meva, no m’ho puc ni imaginar!! Mentrestant prefereixo celebrar els gols del Messi i seguir cridant Independència fins que em quedi afònic. Seguirem!

Gent o persones (aka Vides que semblen millors)

El llibre va prenent forma. A poc a poc. Com un puzzle, com diria l’Ignasi Garcia. El problema és que és un puzzle amb peces que vaig trobant amagades pels “puestus” i no en sé el dibuix final. El vaig dibuixant a mida que trobo les peces. Peces o colors. O peces de colors. Els colors que pinten una vida.

Vet aquí un extracte petitó de l’inici d’un capìtol que encara no sé quin serà.

Seguia caminant pel carrer Anselm Ferrer. Hi havia passat milions de vegades. Era un trajecte habitual que feia quan tornava de la seva feina cap a casa. Segurament l’havia fet, passejat, transitat, “disfrutat”, infinitat de vegades. Però avui era diferent, avui l’estava patint. No sabia si existia el concepte però, com sempre pensava ell, si una cosa no existia, se la inventava. Com anava dient, avui estava patint el carrer. L’estava patint de valent.

Es creuava amb un munt de gent. No mirava ni si la coneixia o no. Si el saludaven; saludava d’esma. Sense mirar als ulls. Sense aixecar les celles.

-Adéu- li deien.

-Déu, “dios”- feia, desganat, abatut, desfet.

I, de cop, va començar a veure persones. Va deixar de veure gent i va començar a veure persones. Amb la seva història. I li va semblar que totes les històries semblaven millors que la seva. Sabeu allò que passa que, de vegades, us agradaria ser una altra persona per no viure el moment que esteu vivint? I pensava en quan estava a punt d’entrar a un examen a la Uni i veia gent somrient pel carrer prenent un cafè amb llet sense preocupacions. O això li semblava a ell.

Hi ha(via) una vegada…

Hi ha(via) una vegada una princesa, un drac, una rosa i Sant Jordi.

Hi ha(via) una vegada néixer, estimar, morir i renéixer.

Hi ha(via) una vegada un resum de la vida en 4 verbs.

Hi ha(via) una vegada.

Hi ha(via) una vegada. Perquè totes les llegendes van començar algun dia. I avui pot ser un bon dia.

Fi.

O inici.