El millor nou insult de la història.

Ara resulta que el títol ho és tot. Si el títol no crida l’atenció, la gent ja no entra al contingut. Hi ha un excés d’informació i una manca de temps evident per llegir tot el contingut que hi ha a la xarxa. La internet, vaja.

I ara resulta que sino fas un títol engrescador i amb “chispa”, perds un munt de lectors.

I, a més, m’he assabentat que té nom. Es diu “clickbait”. I també m’he assabentat que té traducció en català. Es diu “pescaclics”. Que mono. Queda mono.

Un “pescaclics” és un títol que provoca que entris a llegir un article que després no compleix ni la qualitat que n’esperes ni les expectatives que hi tenies. Sovint amb poc rigor. Poc contrastat. Fals. O que no té res a veure amb el que diu el títol…

…però tu ja has entrat. Ja has fet click. Has tornat a perdre el temps. Una altra vegada. I ho saps. Veus: “Les 5 millors maneres de perdre el temps”. I entres!!!! Veus “Les 10 pitjors caigudes de…”. I entres!!!! Hi ha experts en “pescaclics”. Hi ha gent que s’hi dedica. Fa titulars. Gent que fa titulars, però amb malicia. Amb criteri dubtós. Un titular hauria de ser un resum o una frase, una part del text, que enganxi, que faci venir ganes de llegir el text sencer. I que quan acabis, pensis, que has invertit bé el teu temps. Que valia la pena. Que, quin article més collonut. Que, que bé, collons! I llavors, el comparteixes i tot.

I ara pensareu, que què coi foto parlant de “pescaclics” o “clickbait” si això és un blog on parlo dels meus fills, el Martí i el Nil, Les Personetes Creatives, i aquest concepte té a veure més amb el màrqueting online. Doncs bé, sí que hi té que veure. I, de fet, només si et llegeixes tot l’article fins al final, veuràs que si que és un contingut pel meu blog. Em dedico a la comunicació i estic al cas de com parla la gent, com s’escolta, com es comunica, en general, i també, en particular, em fan gràcia els insults que utilitzem. Com modifiquem el llenguatge per faltar el respecte del veí. O la veïna.

Acabo. No sé si me l’invento jo o no, però per si de cas en faig un post. Se m’ha acudit que aquest nou concepte de “clickbait” o “pescaclics” dóna per inventar un nou insult. Molt nostrat. Molt d’aquells que no fa mal. “Ets un pastanaga” o “Ets un poca-solta”.

El nou insult és: “ETS UN PESCACLICS”. No em direu que no fa patxoca? Sona molt i molt català. De tota la vida. Ara bé, no feu cas de la poca força que té. El fons és…fons. Rellegiu l’article si fa falta, però ser un “pescaclics” és…uf!!!!!!!

PESCACLICS (en anglès: clickbait) és un terme que, en sentit figurat i despectiu, es refereix a aquella persona que només és façana. Que ven fum. Que sembla que sí però que no. Que té una bona façana però uns mals fonaments. És aquella persona que la veus i dius “Oh” i la coneixes i dius “Ah”. Que hi parles un moment i dius “mmmmm” i hi parles més moments i dius “arghhhhh”.

M’enteneu.

“Au va, no siguis “pescaclics”.” Que bonic sona. Que trist ser-ho.

Anuncis

M’agrada tornar.

M’agrada tornar. M’agrada fer coses noves i m’agrada tornar. M’agraden molt les novetats. I m’agraden els hàbits. Se’m dóna bé “rutinitzar les novetats” (ja sé que l’expressió no és correcta però m’agrada).

M’agrada que els dilluns siguin dilluns. I que després vingui el dimarts. Però un dimarts nou. Però un dimarts. No sé si m’explico. Bé, sóc Taure amb ascendent Aquari per qui em vulgui definir astrològicament.

M’agrada que els plans surtin bé, que deia aquell de l'”Equipo A”. Encara que no sóc gaire de fer plans. M’agrada apuntar-me a plans. M’agrada seguir. M’agrada apropar-me a gent que fa bons plans.

M’agrada l’estiu perquè sempre torna. I la tardor. I l’hivern. I la primavera. Està bé que la terra doni voltes i no pas vagi en línia recta. Tot i que també em semblaria bé, crec.

M’agrada tornar a treballar. Ho necessitava. Estava nerviós. Les vacances, molt bé. I necessitava treballar, també. Forma part de qui sóc.

M’agrada parlar de motivació i felicitat. Em motiva i em fa feliç. Me n’adono que sóc part dels tallers que faig. Dels cursos. De les xerrades. Se m’encomanen. Ho explico i ho incorporo. Ho recordo. Hi torno.

M’agrada tornar. És el mateix però no és el mateix. Tornes al mateix lloc. A fer el mateix. Però és diferent. La mirada canvia. I veig les mirades i em canvien. I torno a ser més jo. Ja era jo, però torno a ser més jo. M’encomano de l’energia i torno a sentir que m’acosto al meu propòsit. I això em fa feliç i em motiva. I torno a engegar els tallers, cursos i xerrades. I torno.

I per no oblidar-me de les novetats, tot i que tot torni, m’he apuntat a “teiatru”. Sí, a teatre. Fa anys que dono voltes a fer teatre. En tinc ganes. Pel plaer de fer alguna cosa nova. Perquè sí. I perquè no? Em vaig preguntar. Forma part de la meva curiositat vital. Me’n recordo dels #12mesos12aprenentatges que he anat transformant en #1 any1aprenentatge. Què voleu que us digui. De vegades els plans surten d’una manera i de vegades d’una altra. Ja veurem…sempre m’ha fascinat la possibilitat de ser una altre persona, d’actuar, de viure històries, d’explicar-les, …. Aquest mes, o mesos, o any, o anys, toca teatre. Ah, i la guitarra segueix…és una amenaça!

M’agrada tornar. Tornar-hi. Repetir. I fer de nou. Començar. Començar i tornar. Sino comences no pots tornar. Sóc tan Martí i tan Nil a la vegada!

Confidències i petons amb gust de pa amb nocilla.

Aquest any o curs escolar o any acadèmic o any natural que n’hi dic jo ( de setembre a juliol) m’he proposat escriure més. Bé, vull dir seguir escrivint amb regularitat de dilluns a dijous, però tornar als posts de lectura. No tan visuals potser, però és que sento que he d’explicar més coses.

I és clar, aquesta setmana ja m’he saltat el post de dilluns i avui és dimecres, però no em negareu que aquesta setmana és especial. Ahir dimarts era 11 de setembre i avui dimecres la tornada a l’escola del Martí i el Nil. Acceptareu que era un bon dia per escriure avui i no dilluns. El tema polític el deixaré de banda. En tot cas qui vulgui seguir la meva vessant més política, si se n’hi pot dir així, que es passegi pel meu twitter a @enricbastardas. Aquí m’agrada parlar més de Personetes, i si pot ser Creatives, millor. I si són el Martí i el Nil, millor que millor. Així que, després d’aquest preàmbul començo el post que tinc al cap.

Confidències. A cau d’orella i en veu baixa. Molt baixa. Xiuxiuejant. Però aquell xiuxiueig de nen de 5 anys o de 7 anys, que, de vegades, és més alt que el volum d’un adult parlant en volum estàndar. Venen de les confidències entre ells dos. Tot l’estiu compartint experiències que ara les han de compartir més. I millor. Amb els seus amics i amigues.

Quines ganes tenien de retrobar els seus amics i amigues el Martí i el Nil. Enormes. Tantes que el Martí s’ha llevat a la mateixa hora que nosaltres. Ha esmorzat (cosa que no fa gairebé mai). S’ha vestit de pressa. Ens ha ajudat a fer-se la bossa. S’ha fet el pa amb nocilla (amb extra de nocilla òbviament). I ha anat a despertar el Nil.

No us enganyaré si us dic que jo ja tenia ganes que comencessin l’escola. De fet, ho he sentit a dir a més d’un pare o mare aquests útlims dies. Els últims dies d’estiu es fan llargs. S’acaben els recursos. Les energies. La paciència. S’acaba tot…

Però és que tenien moltes ganes de retrobar amics. D’explicar-se l’estiu. Un explica les seves vacances. L’altre les seves. Sense escoltar-se. No és un dia d’escoltar-se. És un dia de parlar. D’explicar. De “jo he fet“, “nosaltres hem fet“, “nosaltres hem anat“, “jo he vist“, …. També és el dia dels “jo més…” o dels “i perquè nosaltres no…”. Són confidències de les seves. Ja me´ls imagino tornant a la tarda. “Saps papa l’Aleix…” i “Saps on ha anat la Núria… i “Saps què m’ha dit el Gerard…”. I tot seran confidències.

N’hi dic confidències tot i que ens les expliquen. No són secrets. Són confidències. Són importants per a ells. Són 2 mesos que no s’han vist ni han parlat. Moltes coses. Moltes experiències. Estius. Els estius donen per molt. Són un estiu per amic. Multipliqueu. Moltes confidències…

…i ara. Ara. Ara, ens les expliquen. I si em diuen: “Papa, saps què…”, els diré “què, què…vull saber-ho tot…“, perquè arribarà un dia que el primer dia d’escola serà que ja aniran sols o faran que els deixem una mica més enllà de la porta de l’insti i els petons potser seran llunyans, al vol o d’amagatotis. I les confidències seran confidències. De les de veritat. Entre amics. I els pares no les sabrem. Ni falta que farà. Però mentre ens les vulguin explicar, les escoltarem. Tant se val si l’Inti ha anat de vacances a França o si el Julià fa gairebé metre i mig o si el Martí li ha picat una medusa. La gràcia és que ens les expliquen. Que les volen compartir. Que volen que els escoltem. Confidències.

I una confidència meva d’avui és que tenia ganes que el Martí i el Nil comencessin l’escola, però que miro i remeno les fotos del rodet per posar al post i els trobo a faltar. Que són molts dies i moltes hores, coi. Avui m’he endut dos petons amb gust de pa amb nocilla.

Puzzles (1a. Part)…

Quan l’estiu és una suma de moments. Un puzzle on no cal ni que encaixin les peces. Moltes peces. De grans i de petites. Moltes, moltes peces. De diferents mides. I formes.

Recordo l’estiu i em venen imatges, sons i sensacions. Algunes desordenades, però em venen:

La Gran Eufòria de Joan Dausà als Jardins del Cap Roig.

Sant Julià. Aquesta és una peça gran. Sant Julià, en general. Excursions. Sol. Pluja. Pedregada berguedana. LA pedregada. Futbol. A la pista. Piscina. Poqueta. Queda lluny. Fa un mes i queda llunyà.

Tinc la sensació de fer de pare a Sant Julià. Recordo quan pujava els estius i hi havia els meus pares seient a la fresca amb els seus amics mentre nosaltres jugàvem a futbol, polis i lladres i altres jocs “variopintus”. Seien a la fresca i parlaven i reien i bevien. Com nosaltres. I cada vegada parlaven més fort. I reien més fort. I nosaltres jugàvem a la plaça. N’hi havia tres, la del bar, la de l’església i la dels estudis. AIxò era tot. I ara encara hi són, però s’han fet petites. Tot és més a prop. I sabíem què podíem fer. I quan havíem de tornar a casa. No ens deien res però hi eren. Ho sabia. Si em feia mal hi eren. Si havia de berenar hi eren. Ens miraven de reüll. Ho veien tot. Com nosaltres. O no.

A Sant Julià faig de pare. No em malinterpreteu, a Manresa també, però és allà que tinc aquella sensació de fer com els meus pares. De ser-hi. Un dia el Martí i el Nil se’m van adormir a sobre mentre jo, parlava amb els meus amics. Segur que jo, també ho havia fet. A sobre del meu pare o la meva mare. O de tots dos, què recoi!

El temps no passa cronològic. El temps passa a batzegades. Ara una migdiada. Ara un esmorzar a la fresca. Ara em tapo de matinada perquè sembla que ha refrescat. Ara obro un ull, me n’adono que són les 10:30 i el torno a tancar a veure si puc apurar una miqueta més. Ara llegeixo una estona. Ara uns xuts. Ara un gelat. Ara. Aquesta és la clau. Ara. No hi ha res més. El temps s’atura i passa. No hi ha res a fer i es pot fer tot.

A Sant Julià hi tinc massa records com per no fer de pare. Alguns de bons i altres de no tant. Quan era petit. Quan era adolescent. Quan era més gran. L’últim estiu del meu pare el volia passar allà. Massa records per no acomiadar-se a Sant Julià. Jo els feia de taxista. Anàvem amb un Citroën ZX. Me’n va donar les claus.

“A partir d’ara aquest cotxe serà teu”, em va dir. Una manera de dir adéu quan costa connectar amb les emocions. Molt d’abans. I d’ara, segons com. Un eufemisme. El vaig entendre. Amunt i avall. Records agredolços aquests.

He començat el post volent parlar d’un puzzle de records i m’he deixat portar per una peça. Molt gran. Escric sense intenció. Només el que em passa pel cap. I un altre dia ja posaré més peces de l’estiu. Al Cabo de Gata n’hi ha un munt de peces. Més que un munt. Un munt de munts. Es mereixen un post exclusiu, perquè allà, al Cabo de Gata, també hi he fet de pare.

Sant Julià és el meu lloc on “Caure no feia mal” que diu el Joan Dausà. No recordo més genolls pelats ni més picades d’ortiga que a Sant Julià. Ho recordo tot menys el mal, perquè em sembla que no me’n feia. O no me’n fa, millor dit. Puzzles.

Meduses amb nata.

Ja sé que com a broma, no mata. Com a joc de paraules també és justet. Ho reconec. Porto tot un mes sense escriure al blog. I m’ha agafat la sínrdrome del full en blanc. No sé com començar. Porto gairebé 6 anys de blog i ara no sé com començar. Casumlou!

Tinc tantes coses a dir que no sé ni per on començar. Potser faré fascicles. Entregues. Temes. No ho sé. Però el primer que m’ha vingut al cap és aquesta tonteria que diem amb els nens quan veig alguna medusa. Els dic que m’encanten. Que m’encanten les meduses amb nata. Són aquelles bromes que no fan gràcia. Ho sé. I les segueixo fent. Són les bromes de pare que amb el Nil encara funcionen:

“Papa, que són maduixes home!”

però el Martí ja arrufa el nas. Són d’aquelles bromes que quan siguin adolescents faran que em diguin: “Ai, papa (o pare), para, que no fa gràcia. Quina vergonya”. Sé que passarà i per això gasto els meus cartutxos fins que no en vulguin més.

A més aquest estiu vé a “cuentu” perquè al Martí li ha picat una medusa. Petita. La picada i la medusa. Però una picada. No li vull treure importància. Gens ni mica. De fet, a mi no m’ha picat mai una medusa. I a ell sí. Dues picades a la cama. Just a sobre d’una cremada que s’acabava de fer amb un tub d’escapament d’una moto d’altri.

El Martí i jo caminant per la platja, anant a buscar la socorrista. Que li posi crema. Que li expliqui, el Martí, com ha anat. Tot molt ben explicat. Cremeta a la picada. I aprofitant l’avinentesa, pomada a sobre de la cremada. Hem estat de sort. No quedarà marca. Només quedarà la història, que no és poc. El Martí ja té història de la picada de la medusa. I de les punxes de l’eriçó. Històries d’estiu. Que quedaran. De les que explicarem quan ens trobem algú a la platja. “Compte que hi ha meduses”, avisa el Martí a la gent. I aprofita per explicar com l’han picat a ell. I ho ensenya. I ho exagera, una miqueta. I el deixem.

Meduses amb nata. Molt just. Vergonyant. Però quan algú diu que a la platja “hi han algues” (incorrecte gramaticalment, ho sé), a mi, se m’escapa un somriure burleta, i penso que sí, que “hi ha nalgues” (incorrecte, també, però sino no funciona el joc de paraules) i moltes.

I aquest és un breu resum. Una breu visió de l’estada a Cabo de Gata (I aquí s’accepten rimes i cançons vergonyants que us hauran vingut al cap si teniu certa edat…).

Meduses amb nata. Algun dia s’avergonyiran (més) d’això. Igual que, algun dia, em diran que deixi de penjar les seves aventures a Les Personetes Creatives. I a mi em farà molta pena perquè s’haurà acabat una etapa. I en començarà una altra. Ja puc anar pensant temes…

Meduses amb nata. No mata. Rima que m’ha sortit sense voler. Us ho juro. Ho estic espatllant. Fins al proper post.

El “manresanisme”.

Escric això sabent que pot generar polèmica, però com a manresà que fa 46 anys que viu a Manresa, crec que, com a mínim, tinc el dret a exposar què penso d’alguns manresans i manresanes. Els que practiquen el “manresanisme” en dic jo.

Segurament a cada ciutat hi ha aquest tipus de persones, però és que, aquí, a Manresa, ens en sobren.

Sabeu allò que deia el mestre Carles Capdevila dels emprenedors vs emprenyadors? Doncs això mateix. Que ja costa prou fer coses com perquè algú(ns/nes) estiguin posant pals a les rodes constantment.

Que ja n’hi ha prou de la queixa gratuïta. El “no m’està bé res”. El “tu rai” i el “vols dir que” que un dia la Mariona em va dir que practiquem els manresans de veritat. El potser els manresans som així perquè és una ciutat que fa mandra, plena de pujades i baixades que diu l’Anna. No ho sé.

Els manresans (i manresanes of course) som els tribuneros del Barça.

Sempre amb la por del què passarà i l’”Ai què diran”! (Potser per això he decidit anar amb faldilles i les ungles de les mans i dels peus pintades, per compensar aquests 46 anys de manresanisme).

Que ja n’hi ha prou de Manrússia i Manràqueix. Ja ho sabem que fot fred i calor. Molta. Però sino vols això, vés-te’n a viure a Sitges o a Calafell…ai no, que aquí ja hi anem a l’estiu!

Que ja n’hi ha prou de l’orxata de la “xixo” i passar pel voral del passeig (que no Rambla, al tantu!). Que es pot passar pel mig i es pot prendre orxata al Barri Antic.

Que ja n’hi ha prou de “vull anar a viure a les Bases que hi toca el sol i tinc pàrquing amb ascensor per portar la compra del Pryca o el Supeco, per poder baixar a fer el got al Barri Antic i queixar-me que no puc aparcar! Camina cullons! Que podràs deixar el gimnàs, seguiràs estant en forma i tindràs calerons per fer la cervesa al Tonis, o al Rita, o al Golut, o on cony vulguis! Que Manresa, de punta a punta són 30 minuts! Deixa el Golf al pàrquing, al costat de la mountain bike. Que la tens, ho sé!

Que sino t’agrada la gent que pinta graffittis a les parets, fes propostes! No et queixis, proposa! Però clar, això és més difícil i requereix de pensar una mica i deixar el “manresanisme”.

Que si vols viure a Manresa, te l’estimes, vols que sigui una ciutat pensada per i per a les persones, personetes i personotes, t’hauràs de mullar, proposar i fer! No hi ha més. Hauràs de començar a ser manresà, manresana i deixar de practicar el “manresanisme”.

Aquí estic, disposat a parlar-ne, a escoltar, des del Barri Antic, des de la Plaça Major, sentint les campanes de la Seu mentre miro la gent com compra i esmorza pel barri. Ah, i els graffittis a mi, em molen molt. Alguns més que uns altres. Però això són gustos. És l’art. El demés, “manresanisme”, del cutre. He dit.

I ara, a Recuperar, Reaprofitar i Repensar la ciutat. Humanitzem-la cullons! Que estigui viva!