Tenim la pell molt fina. Sant Jordi.

Estem vivint moments convulsos. Complicats. La gent es polaritza. Com deia Stephen Covey, el problema és que la gent escoltem per respondre i no pas per entendre.

Gairebé tot és políticament incorrecte. Per això poso el “gairebé”, per si algú em diu que no tot!

No podem fer humor. Hem d’anar en compte amb els acudits. Amb el que diem. Amb les expressions que utilitzem. Amb el to. Amb el context…

Per tant, avui us explicaré la llegenda de Sant Jordi en clau de micro-relat (menys que un tuit) políticament correcte. Perquè no es pugui ofendre ningú. A veure si ho aconsegueixo:

“Hi havia una vegada 2 persones i un animal mitològic.”

FI

Potser algú s’esperava més, però és que si poso alguna cosa més, ofendré algú.

PS: si algú s’ha sentit ofès, que em perdoni, no era la meva intenció.

(Podeu notar l’ús del gris com a fons i una tipografia força standard per no ferir massa sentiments. Si cap dissenyador o dissenyadora gràfiques, o cap amant de les tipografies sans serif s’ha sentit ferit, demano disculpes, no ho tornaré a fer. O sí, què collons!)

Anuncis

Dilluns al matí.

Sona el despertador. No és el meu. És el de la Mariona. Em queden tres quarts ben bé de dormir i mandrejar. M’encanta. Em sap greu per la Mariona. Però a mi m’encanta. Aquesta sensació de temps de regal. És dilluns.

És dilluns i repasso mentalment la setmana. Em vé de gust. Un curs cada matí. Habilitats directives. M’ho passo molt bé. Xarxes socials. També. I per partda doble. I una xerrada. I una col·laboració a Catalunya Ràdio. A l’ofici d’educar. Dimarts. 16:15. M’encanta. Repasso cada dia. I m’encanta. És una bona setmana.

Puc portar els nens gairebé cada dia. I també els puc anar a buscar força dies. M’encanta. És dilluns i m’encanta. I això que estic fet pols del concert d’ahir a Olot amb la gent preciosa de la SSM BigHand. M’encanta aquest cansament buscat. Tinc els bessons fets una merda i m’encanta. I això que tinc una al·lèrgia preciosa des de fa unes setmanes. Maca, maca.

És dilluns. Anem bé. Començo el ritual La Mariona es lleva i prepara unes quantes coses dels nens. Després em llevo jo i ho acabo. El pa a punt per ser tallat. Avui què toca? La fruita a punt de ser tallada. Què li agrada al Nil? Comprovo bosses. Tot perfecte. Hi poso els esmorzars i arribo a la seva habitació. Els obro el llum i els miro. Preciosos. Un cara amunt i l’altre bocaterrosa. El Martí i el Nil. Els xiuixiuejo un bon dia dolcet. Ser que els agrada despertar-se a poc a poquet. En silenci. Els preparo la roba. Trio. Em fa mandra. Ho reconec. Ho faig. Torno a dir-los bon dia. Unes quantes vegades. Desenes. Li faig la llet amb colacao al Nil. El Martí no en vol…

Miro. Me’ls miro. Són preciosos. El dilluns al matí. De bon matí. Amb els ulls a mig obrir. Són preciosos. Es queixen una miqueta. No gaire. Vaig ben a poc a poc. Mentrestant agafo la guitarra i toco suau. Per mi. Que ho sentin els nens. Poquet.

Sento veus i escolto les seves dues primeres frases. “Papa, em portes la llet amb colacao” em diu el Nil…

I una altra veu, amb els ulls mig clucs i tapat fins al cap, però amb un peu a fora, em diu: “Papa, no em diguis que és dilluns”. Aquest és el Martí. I jo que li dic que sí. Que és dilluns. I que els dilluns molen. Que els dilluns poden ser bonics. Em sembla que no cola. Però jo, ho he intentat…

Els dilluns tenen una màgia. Els dilluns al matí està tot per fer. I si hi ha silenci, el dilluns al matí és màgic.

Caure no feia mal.

 

Fa uns anys, el 2012, sino recordo malament, va caure a les meves mans…bé, als meus ulls, un video a Youtube. Una sèrie d’actors i actrius catalans jugaven al “Jo mai mai”. Un joc magnífic. Per jugar amb amics i amigues. Amb confiança. Surten cosetes. Moltes cosetes.

Fa uns anys vaig començar el blog. Aquest blog. Les Personetes Creatives. En uns inicis el blog era per parlar de PNL i altres cosetes que m’interessaven però, entremig, va néixer el Nil. Vaig decidir parlar uns dies de com em sentia respecte el fet que el Nil fos prematur. Vaig dir, i ho recordo, que durant uns dies faria posts parlant d’ell i la situació que teníem a casa, per després tornar a parlar de PNL i altres cosetes. Aquest any farà 6 anys que escric de les nostres cosetes i, sobretot, de les seves cosetes, del Nil…i del Martí.

Hi ha dies que escric amb facilitat i dies que em costa més. Hi ha dies que estic inspirat, i quan no ho estic, ho faig. Igualment. M’hi esforço. Constància. Una cosa l’he tingut sempre al meu cap quan he escrit. El Joan Dausà. Us pot semblar una bona tonteria, però el Joan Dausà l’he tingut sempre al meu cap. Des de la primera cançó “M’hauria agradat” fins a l’última (de moment), “Per si demà no surt el sol”. Totes i cada una de les cançons és un món. Un petit món. O un gran món. Música i lletra precioses. Nostàlgia en estat pur. Somriures tristos. Tristeses alegres. Això és el que em provoca. Plorar mentre somric. Records. Molts records. És la veu. Són els acords. La melodia. Els “crescendos”. La guitarra. La bateria. El “no sé què”.

I dic que tinc el Joan Dausà al cap perquè quan no estic inspirat, agafo els auriculars. Els connecto. Poso Joan Dausà al cercador, primer de Spotify, ara d’Apple Music. Miro i remiro. Pujo el volum. Sona “El senyor Sommer i l’ós polar”. Connecto. Escric. “I parlen com ho feien abans” sento que diu. M’encanta. “I arriben l’Héctor i la Clara” escolto. Màgic. Ja sé què vindrà perquè l’he sentit infinitat de vegades. I segueixo escrivint. “1979”. Trista. Molt trista. Escric més. “I el Teo, quan està sol, balla com balla la mare de l’Anna Jordà i xuta tan fort com el pare del Toni de quart”. Escric. I escric. M’acostumo al volum. Una miqueta més. “Escolta. Nit de Reis”. Tinc més de mig post escrit. “Com us he vist jo. Feu fotos a milions”. Ja acabo. Em falta poquet. Molt poquet

“Caure no feia mal”. Això ja està. Sabia que havia d’escriure el post avui i no ahir que era dijous. “Torna’m al lloc on la vida bategava”. Sabia que el Joan Dausà em tornaria a inspirar. Sé que em seguirà inspirant. Aquesta cançó ja està al top de les seves cançons. No puc deixar d’escoltar-la. I Santi Balmes cantant-hi. El contrapunt. Emoció pura. Nostàlgia. “Caure no feia mal” com a concepte d’infantesa. Brillantíssim. L’àvia. M’he fet sang a la cama. Netejar amb aigua. Ara un petó d’aquells que tot ho curaven. Quan caure no feia mal…

Seguim. Caient. I aixecant-nos. I fem-nos petons que curen. Molts.

La felicitat és efímera.

Per qui hagi llegit el post de la Revista Xics, aquest post els semblarà que és el mateix. Doncs sí, és el mateix, però si us heu perdut la revista, no la trobeu i em seguiu al blog, aquí us el deixo penjat. Perquè vull que sigueu feliços. Molt feliços. I felices. Molt felices.

Quin tòpic oi només començar? Fa dies que hi penso. Fa dies que penso que tothom, qui més qui menys, quan li demanes quin és el seu objectiu últim a la vida, et diu que voldria ser feliç. El COM és el que ens diferencia. El QUÈ és el mateix. Ser feliços. Però COM ho aconseguim ens fa diferents. I hi ha tantes maneres de com ser feliç, com de com ser infeliç. Només és qüestió de focus. On ens enfoquem és la diferència entre ser feliços o no ser-ho. Cada dia hi ha tantes coses que ens poden fer feliços com coses que ens la poden enterbolir aquesta felicitat.

I tinc una petita obsessió a ajudar que els meus fills, el Martí i el Nil trobin el focus. I l’enfoquin bé. Massa sovint sento el Martí queixant-se de dies gairebé perfectes per aquest “gairebé”. És aquesta tendència a veure la part dolenta de les coses. Aquesta tendència a fer un exercici tot bé menys dues marques en vermell. De ben petits i petites ens ensenyen a enfocar-nos en els defectes. “Està tot bé però tens dues errades”, ens diuen. I ens hi acabem enfocant de grans. Tenim una vida “gairebé” perfecta, però…

I és aquest “però” el que no ens ajuda a ser feliços. Hem d’aprendre a ser feliços. D’això se n’aprèn…

Dues tècniques. Un hàbit i una trampa lingüística, que, de vegades faig servir amb els meus fills i…amb mi mateix.

La trampa és fer servir el “però” en benefici propi. Agafeu qualsevol frase amb un “però” i la dieu en veu alta. Per exemple: “M’ho he passat molt bé però estic ben refredat”. El nostre cervell cau en la trampa del “però” i s’amarga el record. Ara vé la trampa. Capgireu la frase: “Estic ben refredat però m’ho he passat molt bé”. Noteu la diferència? És trampa, però funciona!

I ara l’hàbit. O sabeu què? L’hàbit el deixarem per un altre post. Ara ens queda practicar el “però”.