A 74 quilòmetres.

Cada vegada que s’acaba un curs escolar em connecto amb el meu nen. Sempre he pensat que la finalització de l’escola marca més que el 31 de desembre com a final d’any. Com a inici. Com a final. L’últim dia d’escola sí que era un final. I un inici. Les vacances. Deixaves de veure els teus amics de cada dia per veure els teus amcs de l’estiu. Almenys per a mi. Era un trencament total. Tenia 2 móns. Separats. Separats per 74 quilòmetres.

74 quilòmetres era la distància de Manresa a Sant Julià de Cerdanyola.

Eren 74 quilòmetres de corbes. No hi havia autovia. No hi havia rondes. Passàvem per tots els pobles. Me’ls sabia tots. Manresa. Sallent. Navàs. Puig-Reig. Gironella. Berga. Aquí començaven les corbes de debò. Tot a punt per marejar-me. Tot a punt per “gumitar”. Eren 21 quilòmetres agònics. Passant per Cercs i arribant a Guardiola de Berguedà. Per arribar als últims 4 quilòmetres de pujada. De corbes tancades. Paelles, en dèiem. El Tourmalet particular.

Eren 74 quilòmetres que podria fer amb els ulls tancats. Era una distància insalvable. Quan marxàvem, marxàvem, i deixàvem enrera Manresa. Deixàvem enrera tot l’any per iniciar-ne un altre. Gairebé 3 mesos de trencament. De final. D’inici. Un cop hi érem ja no en marxàvem. Bé, el pare, sí. Érem una família “Alcántara”. La mare treballava a casa i el pare fora, a l’oficina. I fins que no feia vacances, pujava i baixava per passar els findes amb nosaltres. I l’esperàvem cada divendres a la mateixa corba. Endevinant si era o no era ell. Pel color del cotxe. Primer un Renault 5 color groc crema. Després un Citroën GX de color vermell amb aleró negre. Llampant. Fàcil de reconèixer. No recordo una emoció tan potent com veure el cotxe fent l’última corba i parant davant nostre per fer-nos pujar i arribar junts a dalt a casa. No en recordo cap de millor.

Eren 74 quilòmetres. Però és com si en fossin 10.000. Tot el que no fos allà desapareixia. Fins que no començava el nou curs escolar, Manresa no era al mapa. Els amics de Manresa no hi eren. Apareixien els de Sant Julià, que, molts eren de Manresa, però eren els de Sant Julià. No era una pel.lícula de vides creuades. A Manresa uns, a Sant Julià uns altres. Era un inici i un final…

…creixíem a l’estiu. Passaven coses d’estiu. Gelats d’estiu. Amanides de pasta d’estiu. Amors d’estiu. Jocs d’estiu. Amics d’estiu. Això sí que era un inici i un final i no el cap d’any. Eren temps especials de colajets, camyjets, frigurons, dinars d’entrepans a la piscina, cremades de sol perquè les cremes no existien, d’avorriments, de menjar pipes, d’escoltar música amb radiocassette a sota de les estrelles, d’olorar el terra mullat per la tempesta, …d’estiu. D’estiu a 74 quilòmetres.

74 quilòmetres no era una mesura d’espai, era una mesura de temps. I el temps passava a poc a poc. Molt a poc a poc. Beneïda nostàlgia.

Anuncis

4 dies i vacances.

4 dies i vacances. Bé, ara parlo com si fos el Martí i el Nil. I mentre ens queixem de la vacances que tenen els nens i nenes, de com conciliar la vida laboral amb l’escolar i com ens ho farem per no morir en l’intent, potser el que estaria bé és tenir unes vacances com les dels nostres fills.

Són gairebé 3 mesos. D’acord. Però, quanta gent no signaria 3 mesos de vacances? Fer el que et vingui de gust? Quan et vingui de gust? Perquè no ens plantegem si el model correcte són els 3 mesos d’ells o el mes pelat de la majoria dels adults?

Neixes, vas a l’escola i tens 3 mesos de vacances fins que et fas adult. I, de cop, et diuen que 3 mesos són molts i que, a partir d’ara, si tot va bé, un mes de vacances. Dels 0 als 18, quan no pots prendre gairebé decisions o no tens permís per fer determinades coses, 3 mesos de vacances i, quan et jubiles, i potser ja no tens tota la salut del món, llavors, et donen tot el temps del món. Ara bé, dels 18 als 67…anant bé, treballant com rucs. Quan tens salut per gaudir de la vida, no la gaudeixes….

I et queixes que els fills tenen 3 mesos de vacances, quan potser t’hauries de queixar del mes de vacances.

Potser que comencem a pensar a canviar el nostre model de vida. Així, en general. Així, en particular. Que cadascú agafi la part de la seva responsabilitat i faci alguna cosa per canviar. La que pugui. Repensar la vida. Viure. Viure de sobres. Com els nostres fills i filles. Tenim el model ben a prop. Agafem-lo. El model del temps, i no dels diners.

Petites històries grans.

Petites històries grans. M’estic adonant que la clau per a ser feliç és viure petites històries grans. Quan volem viure històries massa grans, de vegades, massa vegades, ens perdem pel camí. El camí és massa llarg. A mig camí no recordem perquè havíem començat a caminar-lo. O a córrer-lo. I el deixem. Massa històries grans. Massa grans. Massa.

Petites històries grans que ens ajuden a viure petits moments de felicitat grans. Petits moments que sumats fan molts moments. Moments. De fet, la vida són aquests moments. Una suma de petits moments. Si són petits els puc viure més intensament.

Petites històries grans com la d’ahir. Petita. Molt petita. Vaig anar a buscar el Martí i el Nil a l’autocar de l’escola. Passa sovint. M’encanta que passi. M’encanta fer-ho passar. Hi vaig anar, ahir, amb un petit convenciment. Un d’aquells que em repeteixo cada dia. “Avui seré més amable. No cridaré tant” (gràcies Gemma Solà per fer-me adonar que crido. Que crido parlant. Que parlo cridant. Ara en prenc consciència. Ara procuro cridar fluixet.).

Vam anar a comprar un regal per un amic del Martí. Vam voltar. El Nil es va perdre una miqueta en un centre comercial. Una miqueta. Ens vam abraçar. Vam anar a casa. Vam jugar. Vam baixar a plaça. Vam jugar més. Van jugar amb el Ferran i el Biel. Vam fer el mateix de sempre. El mateix de sempre. Tot igual, però diferent. Vam pujar. Vam fer banyera. Vam sopar. Vam seguir jugant. Van seguir jugant. Van anar a dormir. Els vaig deixar una estoneta més. Vaig cridar fluixet. Vaig ser més amable.

Va arribar la Mariona i el Martí i el Nil li diuen:

“- El papa, avui ha sigut molt amable. Però molt molt. És el millor pare del món.”. Ens vam fer petons. Més que de costum. Molts més que de costum.

Vam fer el mateix de sempre. Però no. No era el mateix de sempre. És una petita història gran. Petita. Història. Gran.

Fer plaça fa vacances.

Ha arribat l’estiu. Ahir era dilluns. Va arribar l’estiu. Vam sopar a plaça. La nostra terrassa gegant. Fer vida de plaça. Ens encanta.

La Plaça Major. Ahir vam sopar al Toni’s. Però també ho fem al Do-ut-des. O fem el vermut al 1913. O sortim de la plaça i ens arribem al Quinze. O al Santa Rita. O al Rostoll. Ens encanta la vida de plaça. La vida de carrer. Demanar el sopar mentre els nens juguen.

– “Si us plau, aparteu-vos a fer el Botella challenge més lluny de la gent, que molesteu. Aneu a sota de l’Ajuntament. No podem jugar a pilota, que està prohibit. Sorry. No ho entenc nens”.

Cerveseta. Fa estiu. Fa molt estiu. Fa vacances. Fer la cervesa a la plaça fa vacances. Menjar braves fa vacances. Menjar una torrada de formatge de cabra amb melmelada fa vacances. Menjar una hamburguesa del Quinze amb “jalapeños” entre setmana fa vacances. I pica. Molt. I m’encanta. Fa vacances. Les places fan vacances.

Els nens juguen. S’estiren per terra. Estan avisats:

– “Quan arribem a dalt directes a la banyera”. Més val això que no pas no deixar-los tirar per terra. Els genolls queden negres. Les mans queden negres. La roba queda negra. La plaça queda una mica més neta. I sorollosa. La plaça s’omple de crits i riures. I algun plor. La plaça s’omple de vida. Comença a fer olor de vacances.

Arriben les braves. Els entrepans. Els “xocos”. Va arribant tot. Fotem un crit als nens. Venen. Mengen. Tornen a jugar. Tornen a menjar. Van fent. Parlem de les vacances. Fem una llista de setmanes i activitats. Ara Sant Joan. Ara “casa l’àvia”. Ara muntanya. Ara platja. Ara parcs aqüàtics. Ara tot. Ens encanta parlar de les vacances. Gairebé tant com fer-les. Comença a fer olor de vacances…

…baixar a sopar un dilluns a baix a la plaça. La Plaça Major. Fa olor de vacances. Acabem el sopar. Ens enduem les croquetes del Toni’s, boníssimes, que han sobrat, dins d’un tovalló cap a casa. Un crit. Dos crits. Els nens venen. Obrim la porta de casa. La plaça queda més silenciosa.

Places. Ens encanten. De la banyera ja en parlarem un altre dia.

A mi m’hagués agradat.

Abans d’ahir estava a casa amb el Martí i el Nil, Ara que pleguen més d’hora de l’escola, les tardes s’aprofiten molt més. Són més llargues. Donen per molt. Li dic al Martí:

“- Oi que tens dues cançons per aprendre’t aquest estiu?”

I ell em diu que sí, i que la primera que es vol aprendre és “Cumpleaños Feliz”. Li dic que ok, i que si vol que agafem les guitarres i l’assagem una estoneta. El Nil està tranquil. Fent les seves coses. Invizimals. Ipad. Tocar la pera. Una mica de tot. L’habitual…

El Martí i jo agafem les guitarres. Agafem el pentagrama. Hi poso nom a les notes dibuixades (no sense patir una miqueta. Gràcies google!) i comencem a tocar. Ara jo, ara ell. Ara ell, ara jo. Me n’adono que va a un bon ritme. Se li dóna bé això de la guitarra. Té habilitat. Té memòria. Es concentra. Se l’aprèn. La toca. La practica. la toca millor. Deixa la guitarra. Juga. La torna a agafar. Em diu que la toqui jo. M’equivoco. Vaig més lent que ell. Em diu:

“- Papa, ho faig millor jo”. I sí.

Sí.

Ho fa millor ell. S’equivoca menys.

“- Papa, que t’has equivocat. Mira com es fa”.

Collons. Té tota la raó.

I jo recordo. I me’n recordo quan tenia 16 anys i estudiava anglès. Se’m donava bé. N’aprenia ràpid. Força ràpid. I el meu pare es va apuntar a anglès, també. El veia gran. Tenia 43 anys. 3 menys que jo ara. Gran. M’imagino com em veu el Martí.

Jo li demanava al meu pare si volia ajuda. Em deia que sí. S’equivocava. No ho feia tan bé com jo. Recordo pensar:

“- Ostres, però si ho faig millor que ell!”.

Recordo com si fos avui mateix la sensació agredolça d’aquest pensament. Jo ho faig millor i ell està patint per no fer-ho tan bé. Recordo la seva cara. És aquell moment com a pare que t’adones que els teus fills faran les coses millor. Te n’alegres. No pots deixar de pensar que és el que toca. Però la sensació agredolça em connecta amb el meu pare. Ell devia pensar alguna cosa semblant al que penso jo ara. Orgull pel meu fill, però una certa tristor de pensar que algun dia deixaré de ser el seu heroi. El més fort. El mes llest. El més millor. És una sensació agredolça. M’encanta i m’entristeix a parts desiguals.

M’encanta Martí. T’ho he de dir. En públic. Toques millor el “Cumpleaños feliz” que jo. Ho reconec. Estic super super orgullós de tu. Segueix així. M’encanta veure’t la cara de

“- Papa, no t’ha sortit bé. Mira’m”.

Ho reconec. Estic orgullós de tu. Crec que t’ho he de dir.

A mi m’hagués agradat. Molt.

Misteris misteriosos.

El dia 5 comença l’horari d’estiu a l’escola. Pleguen dues hores abans. Durant dues setmanes. Benvinguts a la conciliació familiar. Fent malabarismes (p)maternals. Coses que passen. Misteris misteriosos. Preguntes que em faig. Respostes que no trobo. M’ho prenc bé. M’ho prenc. Bé. I llavors el Martí diu: “I si podeu, papes, ens vindreu a buscar a la una? Però només si podeu, eh?”. Que monu que és. Com ens coneix. Misteris misteriosos.

Els pantalons es cusen.

Arribes a una edat que t’acostumes a viure. Què carai, si porto vivint 46 anys, el normal és viure, no? I es va convertint en un acte , més o menys monòton. És el “qui dia passa, any empeny”. “És l’anar fent”. “És l’anar tirant”. I jo no no em resigno a això. Quan comences a donar les coses per suposat, passa això. Tot és normal. I passen els dies. I passen les setmanes. I passen els mesos…i passen els anys.

I, arriba un dia que els teus fills creixen, sobretot si en tens. I t’adones que ells no donen les coses per suposat. Ells no estan acostumats a viure. Fa molt poc que viuen. El Martí fa 7 anys que exerceix. I el Nil, només en fa 5. No hi estan acostumats. I com que no hi estan acostumats, no ho donen per suposat. I encara millor, es sorprenen. Cada dia. A cada moment. Pel que els passa. I pel que no els passa. Viuen de sobres. Com si fos un regal. I com me n’adono d’això? Us en dono uns exemples i vosaltres em podeu ajudar a fer una llista més llarga…i més ampla. La llista de viure de sobres…

La majoria de pantalons que tenen estan estripats. Ja sigui del cul, dels genolls, de les cuixes. De córrer. De saltar. D’enfilar-se. De baixar d’on s’han enfilat. De caure. D’arrossegar-se. Hi ha un estrip de cada cosa. Cada estrip té un significat. Gairebé puc saber el que han fet durant el dia pels estrips dels pantalons o…

…per les rascades i cops que porten.

“Mira papa, porto una rascada al braç”.

“Que has relliscat de l’arbre on t’havies enfilat, Martí”.

“Sí, com ho saps?”.

“Sóc el teu pare, tinc super poders.”

Ara és el braç, ara la cama. Només em fa patir quan sigui el cap. “Aneu en compte”, els dic. Com si no sabés que no em faran gens de cas. Però és part de la meva feina. Dir-ho per poder utilitzar el “Ja t’ho deia” si mai passa.

Les sabates els duren quatre dies. Al Martí li duren més que al Nil. El Martí xuta pilotes, però el Nil ho xuta tot. Pilotes, galledes, pedres, parets. Xuta. Molt.

Les mans brutes. Toquen. Ho toquen tot. Les mans brutes són viure de sobres. Toquen parets. Terres. Tot. Ho toquen tot. I llavors se les posen a la boca. I ho veig. I em poso la mà al cap. La meva. La que està neta. Potser me l’hauria d’embrutar més.

I és que potser també hauríem d’estripar-nos els pantalons, fer-nos rascades, foradar sabates i embrutar-nos les mans. Potser, i només potser, hauríem de viure de sobres. Al cap i a la fi, els pantalons es cusen, les rascades es curen, les sabates es canvien i les mans es renten. Les vides no viscudes són vides no viscudes. I no es cusen, no es curen, no es canvien i no es renten.