Sóc un “outsider”.

Saps quan te n’adones que ets un secundari?

Saps quan te n’adones que ets un William H. Macy?

Un “outsider”, sense anar més lluny?

Doncs aquest sóc jo cada mes de novembre. El Martí ha fet els anys el dia 2 i el Nil i la Mariona els fan demà dia 14.

I jo? Doncs el 12 de maig. Allà. A la llunyania. Fa 6 mesos i d’aquí a 6 mesos.

Són l’equip de novembre i jo, el del maig.

Són 3 contra 1.

Són 3 escorpins i 1 taure (s’accepten bromes i consells).

Són 3 “moren@s” i un…calb.

Són 6 ulls marrons preciosos i 2 de verds.

Ha quedat clar? Pos eso.

Anuncis

Quina és la història del teu nom?

Sóc curiós de mena. No hi vull fer res. M’agrada. M’agraden moltes coses…i una d’elles són els noms…

Els noms tenen històries boniques. Històries curioses. Històries tràgiques. Històries. Els noms tenen Història.

Quina és la teva història? Explica-me-la. Si vols, és clar. Si et vé de gust. Quan et vingui de gust…

Fent el pingüí per la vida.

En quin moment hem deixat de ser nens? És que és veure aquesta foto i em vé la pregunta al cap. En quin moment he deixat de ser nen?

I altres preguntes. Perquè quan érem petits apreníem jugant i en un determinat moment ens diuen que les coses es posen serioses, deixem de jugar i ho donem per bo? Així, tota la vida…ple de gent seriosa fent feines molt serioses amb cares molt serioses.

Perquè vam creure’ns que fer-nos grans era millor? Era una trampa. Una trampa gran. De les grans.

Aquest finde vam anar a trepitjar la neu. Trepitjar, nosaltres. Ells, feien el pingüí, que resulta que és tirar-se per una baixada a l’estil pingüí. Que n’han vist videos i que es tiren així, com a la foto.

I sí. Semblaven pingüins. I trepitjar, trepitjar, no sé si ho van fer gaire, però baixar-la, mullar-se, tirar-la i viure-la, com els que més. Com a nens. Com hauria de ser, cullons.

(No) m’agrada el fred.

Sempre hi ha aquell dia que comença l’hivern. No l’hivern de debò. El fred de l’hivern. Cada any hi penso. És aquell dia que et fa pensar que l’estiu queda lluny. T’obliga a mirar enrera el rodet de fotos i t’adones que has d’anar molt i molt avall. Hi ha un munt de fotos. Cada vegada més fredes. I llavors, al cap d’una estona, arribes a les vacances d’estiu.

I te n’adones que l’estiu es posa bé. En general, es posa bé.

Avui m’ha passat. Dilluns 29 d’octubre. Em llevo. La calefacció ja comença a funcionar. Surto de sota el nòrdic i ja m’he de posar un jersei. Els tinc tan amagats que no els trobo. Miro el rellotge i hi posa 4 graus centígrads. Manresa es va convertint en Manrússia, de mica en mica. I no ho he pogut evitar. Volia pujar una foto a Instagram i se’m glaçaven les mans tot caminant pel carrer. I buscant buscant he arribat a l’estiu. I he vist una foto del meu peu mentre estava estirat en una hamaca, tot mirant el cel blau. He tornat. He entrat en calor. M’ha vingut de gust.

A mi no m’agrada el fred, suposo que alguna vegada ho he dit per aquí a Les Personetes Creatives. No m’agrada el fred. Encara us diré més, m’agrada la calor. Especialment.

M’agrada anar per casa còmode, per dir-ho d’alguna manera.

M’agrada estirar-me a sobre del llit. Engegar el ventilador. Obrir les finestres. Notar fresqueta el matí i tapar-me una miqueta amb el llençol.

M’agrada dutxar-me i eixugar-me a la terrassa mentre em toca el solet de l’estiu. M’agrada. I molt.

I em fa mandra el fred. Abrigar-me. Posar-me capes. Vestir-me d’estar per casa. Tapar-me amb el nòrdic. Destapar-me. Sortir de la dutxa, que està calentona perquè em poso calefactor, i notar el fred de les altres habitacions. Em fa mandra. Molta mandra.

Ara bé. També, és veritat que el fred fa que m’acosti més. Vé de gust estar a propet. Molt a propet. I estirar-se al costat del Martí i el Nil, ja sigui al llit, al sofà o a la catifa és molt més gustós. Abraçar-se és molt millor. Jo els ho dic, que s’apropin, que són “estufetes” i m’agrada. Això m’agrada molt, m’agrada la calor de les persones a l’hivern. I m’agrada quan estem plegats al sofà després de dutxar-nos, amb el pijama, de costat, a propet, tots 4.

M’agrada la sensació de l’aigua calenta caient-me des de més amunt del cap i la diferència que es crea amb el fred de l’estança. És gustós. Molt gustós. I em porta a quan era petit. A casa meva. A aquella banyera petita. A aquell calefactor que feia soroll i pudor de cremat. A la meva àvia esperant’s-hi al costat aguantant el pijama perquè me’l posés calentó. És extrany. És una sensació extranya però molt i molt gustosa. Aigua calenta i fred. Tot a la vegada…

Del fred m’agrada la proximitat que crea. De fet, ara que hi penso, no està gens malament el fred. Em penso que us he mentit. Pot ser que m’agradi i tot. A veure si estava equivocat quan he començat el post. A veure si acabo de trencar una creença ara. Així. En directe. Davant de tothom. Osti.

Avui, un semi Paulo Coelho.

Avui m’agradaria fer un semi Paulo Coelho.
Un “coitus interruptus” motivacional.
Un mig mig. Un “com mola, però…”.
Un “estic a punt i no…”.
Una hamburguesa de tofu. Que no és una hamburguesa per molt que ens ho diguin.
Un tallat amb llet de civada.
Una cigarreta electrònica.
Ha quedat clar el que vull fer? No? Doncs mireu la foto. És una frase motivacional per un dilluns bo. No per un de dolent. Per un de bo. Per pensar-hi i per decidir. Per ser feliç, què cony! O què collons!

Mantra.

És tardor. S’apropa l’hivern. “The winter is coming” a Manresa. Amb el que això significa. És hora de “mantra”. I no, no m’he equivocat. Vull dir “mantra”. Un “mantra” d’hivern. Que abrigui l’ànima. Que em permeti ser feliç. Sense hibernar. “El” “mantra”.

Mireu la foto. La foto del “mantra”. Quina mandra. Au va, mira-la!