Se m’estan trencant els miralls (Sir Ken Robinson)

Jo sóc molt d’emmirallar-me. M’agrada veure gent autèntica, aue fa bé les coses, que s’apassiona amb el que fa i que ho transmet amb molt d’humor. M’agraden les persones com el Ken Robinson. I com el Carles Capdevila. Fa 3 anys que se’m va trencar el mirall del Carles Capdevila. Un mirall enorme. Pròxim. Autèntic. Feia riure dient coses molt serioses. Molt, molt riure. I molt, molt serioses. Era el 2017 i encara me’n recordo quan vaig llegir que s’havia mort. L’utilitzava molt el Carles. M’hi emmirallava moltíssim. El menciono molt. És un exemple. Bé, era. Que fotut que és dir “era”, en comptes d’”és”. Cagumdéu, la mare que ha parit el càncer…

…i ara, ara, el Ken Robinson. Cagumdéu, la mare que ha parit el càncer una altra vegada. Un altre referent. Un altre mirall que s’ha…se m’ha trencat. Cada vegada que parlava d’educació, sortia ell. Cada vegada que parlava de com s’havia de fer una xerrada, sortia ell. Cada vegada que deia com s’havia d’utilitzar l’humor sortia ell. Quan parlava de passió, d’autenticitat, de creativitat, de l’Element, sortia ell. Cagumdéu. I m’ha agafat per sorpresa. No m’havia assabentat ni que estava malalt. Ho he vist a twitter avui al matí. Twitter, el nou missatger.

I ara, els meus dos miralls, els més grans, s’han trencat. Cagumdéu, que costa de trobar un bon mirall on emmirallar-se. Sino us sap greu em seguiré referint a ell en present, el seu llegat és massa gran com per referir-s’hi en passat. És enorme. Com el Carles Capdevila. També és enorme. Dos a zero. Cagumdéu. El putu càncer guanya massa. No podria ser una mica més com el Barça del 2020?

Jo sóc molt d’emmirallar-me. Us deixo amb el mestre, Sir Ken Robinson:

https://youtu.be/iG9CE55wbtY

Puta nostàlgia. Pura nostàlgia.

Fa temps que tinc descuidat el blog. L’he de repensar. De fet, no ho he de fer. Ho vull fer. Repensar i aprendre. Aprendre i repensar. Vull reenfocar-lo. Reenamorar-me. Són 7 anys de blog. I ha de créixer. S’està fent gran. Li dono voltes i no acabo de parar. Les Personetes Creatives. El Martí i el Nil. S’estan fent grans. Molt ràpid. 9 i 7. Puc seguir parlant d’ells però algun dia em diran:

“- Papa, vols deixar de posar coses nostres!”

De vegades penso massa. I, de vegades, encara penso més. Renéixer. Aquesta és una opció. Que el 2020 reneixi. El blog.

Repensar.

Reenamorar-me

Renéixer.

Puta nostàlgia.

Pura nostàlgia.

No em foteu cas, vaig mig dopat.

El Nil i les ales escapçades…

Estic a punt de començar un curs de Creativitat per a adults. Hi ha aquesta creença tan (im)popular que molts de nosaltres no som creatius. Ben bé, ben bé, tampoc sabem què és això de la creativitat. I moltes vegades ho associem a personatges que han fet coses molt grans a la vida, com per exemple, el Sr. Steve Jobs. Està força clar que si ens comparem amb ell, la major part d’humans hi tenim les de perdre. Però no és només això la creativitat. O sí, no ho sé. Però el que és segur és que hi ha demostracions ben diferents de creativitat en cadascú de nosaltres. I, a més, hi ha un consens força generalitzat que, quan som petits, tots som creatius i que, a mida que passen els anys ens en tornem menys. Jo crec que no és una qüestió de temps, és una qüestió d’experiències. Segons amb qui et relacionis acabaràs mantenint aquella creativitat que tenies de petit o no. I els adults, per norma general, no ajudem a que els nens mantinguin la creativitat. Ens incomoda, de vegades. Ens posa al límit, algunes altres vegades. O no l’entenem la major part de vegades.

M’agrada la metàfora de “les ales”. M’agrada volar. I trobo molt potent la metàfora de “tallar les ales” quan volem dir “això no es fa així, fes-ho com sempre”.

I avui. Just avui. Al Nil, un adult li ha escapçat les ales. Una miqueta. O un molt…

Deixeu-me que us expliqui la història…

…avui al matí, la Mariona ha hagut d’acompanyar el Nil a renovar-se el DNI a correcuita a Sant Cugat (del Vallès, per si hi ha dubtes) per motius urgents i importants. Doncs bé, quan ha arribat l’hora de la signatura, li han dit que la fes, i el Nil, l’ha fet, una magnífica signatura amb dibuix, que sempre fa igual. Perquè és la seva signatura i l’ha escollit i treballat molt. Quan l’ha acabat, se l’han mirat i li han dit que allò no era una signatura i que sino en tenia una altra, que posés el seu nom. I ell, que necessitava el DNI, ha posat el seu nom, de forma curosa, però només el seu nom…”Nil”…

I aquesta és la història de com de nens ens tallen les ales i de com d’adults ens hem d’apuntar a cursos i tallers de creativitat, per recuperar una cosa que ja teníem i hem perduda pel camí…

Estar sols.

I aquella necessitat d’estar sol. De no fer res. De no tenir res a l’agenda. Aquella necessitat d’un mateix. D’estar recollit. Deu ser que comença la tardor. I que ja intueixo el fred, tot i la calor.

Hi ha persones que necessitem més moments d’intimitat. N’hi ha que no. N’hi ha que els fa por. N’hi ha que se n’adonen que no s’agraden, que no es cauen bé. N’hi ha que tenen necessitat de compartir-ho tot i en tot moment. N’hi ha que els sembla que perden el temps. N’hi ha que volen i no poden. N’hi ha que poden i no volen.

Quan estàs sol els pensaments són més alts. En veu alta. No hi ha ningú que els pugui fer callar. Els que t’agraden i els que no t’agraden. Somniar despert o tenir malsons despert. Hi ha de tot.

A mi m’agrada passar estones sol. Connectat amb mi mateix. Socialitzant(me). Parlant(me). Escoltant(me). M’agrada i molt. Per agafar energia. Tinc una feina molt expansiva, molt de parlar, molt d’escoltar, amb molta gent i molt diferent, i nova. I necessito moments que siguin només meus. M’encanten. No em fa por parlar-me, ni escoltar-me, ni pensar-me.

M’agrada. Estar sol. Estar sols. Amb bona companyia. I des de que van néixer el Martí i el Nil visc aquests moments amb molta més força. Per agafar energia. Molta. Me’ls miro quan dormen. Són monos. Es desperten. També són monos…de vegades…. Els deixo a l’autobús de l’escola. Em quedo sol. Esmorzo. Llegeixo. Comparteixo. Sol. M’encanta. Deu ser que no em caic tan malament. M’agrado prou per compartir unes estones. I després ja els aniré a buscar a l’autobús. De tornada. Són tan monos!

Dies d’estiu mandrós, petits i eixerits.

Torno. Torno a les Personetes Creatives. Tot l’agost sense escriure-hi. I ho trobava a faltar. S’acaba l’estiu i comença i gairebé tot em fa mandra. Ha estat un estiu bonic i mandrós. Un estiu de ventilador. De nits enganxifoses. Un estiu mandrós. M’encanten els estius mandrosos. Sóc de fer mandres. Sóc de llevar-me l’últim de casa els caps de setmana. I els nens ho saben. I la Mariona també. I m’ho respecten. Respect.

Dies d’estiu. Dies de matar (espantar) mosquits i aranyetes xiques. Dies d’esmorzar al porxo després de recollir el Rummikub i les copes de vi de la nit anterior, amb la fresca de Sant Julià de Cerdanyola. Dies de caminar pel bosc. I de córrer pel bosc. Dies d’anar amb la bici enganxada al cul, amb la colla, la nova colla (aquesta és del Martí i el Nil). Dies de fotos del Pedraforca. I de selfies. I del mar. I la sorra. Dies de: “Doncs ja vindreu a sopar a les 21 h, feu tota la tarda”. Dies de banyadors, pantalons còmodes i samarretes de tirants. Dies de cremar-me l’esquena i la closca. Dies de dormir sense tapar-me. Nu. Dies de tocar la guitarra als porxos. Molt. De pentatòniques i Yotube. Ha estat un estiu de porxos. Dies de Gallines Pelades (Gràcies Mariona per convèncer-nos, el Pedraforca que tremoli!). Dies de gorgs freds, solitaris i bonics als Ports. Dies de Brawl Stars (També del Martí i el Nil). Dies de discutir pels Brawl Stars (de tots 4). Dies de: “Avui també hem de sortir de casa?” (Cortesia del Martí i el Nil). Dies de tornar a discutir pels Brawl Stars. Dies d’acompanyar amigues a casa i de deixar-se acompanyar (sobretot el Martí). Dies de deixar-se venir a buscar a casa per sortir: “Que hi són el Martí i el Nil? Que poden sortir?”. Dies de “quintos” i vinets, a fora d’hores. Quan no toca. I quan toca. Blancs i negres, i algun rosat. Dies de retrobaments. I de trobaments. Dies de piscina. De platja. De muntanya. Dies petits i eixerits. De Berguedà i de Delte de l’Ebre. I de Manresa. Dies de poc futbol. Dies de cantar al cotxe. Dies de sèries. D’anar a dormir tard. I llevar-se tard, amb el coixí marcat ala galta i amb mal d’esquena de tantes hores. Dies de genolls pelats (Martí i Nil). Dies que no s’haurien d’acabar mai. Dies d’estiu.

Sembla mentida amb el que m’agrada la feina que faig i el que m’agraden les vacances, també. M’agrada tot de l’estiu. Tot, tot i tot. Estius eterns. El del 2019 ja el tenim viscut. I a mi, m’agrada molt viure. Molt moltíssim. I a l’estiu es viu molt. Un estiu mandrós, petit i eixerit. Com a mi m’agraden.

Desaccelerant.

M’agrada la desacceleració de l’estiu. M’agrada molt. És com si baixessin les pulsacions de la vida. De cop. Si fos publicista, aquest seria el meu eslògan de l’estiu: “Desaccelerant.”

La gent camina més lentament, o això em sembla. La gent parla més a poc a poc, o això em sembla. El temps s’atura, o gairebé, o això em sembla.

M’agrada l’estiu per això. Ens fa molt més autèntiques. Surt el nostre jo de debò. El que amaguem tot l’any pel què diran. Pel què ens diran. I a l’estiu tot s’hi val. Xancletes. Combinacions dubtoses de roba. La cerveseta a deshores. Els menjars a deshores…és com si ens alliberéssim del nostre dia a dia per ser més autèntics. No sé si m’explico.

M’encanta l’estiu per això i per més coses. Moltes més coses. Però sobretot, sobretot perquè veig molta més autenticitat. Fem les coses que no podem fer durant l’any perquè no tenim temps de fer-les. Quina tonteria!

Doncs jo faré el mateix però més morè…bé, més vermell, que jo, de morè, ben poc; això els ho deixo a la Mariona, el Martí i el Nil.

Anem desaccelerant. M’encanta.

Aprendre.

Aprendre. Aprendre a aprendre. Aprendre a reaprendre. Aprendre a desparendre. Reaprendre a aprendre. Reaprendre a reaprendre. Desparendre a aprendre. Desparendre a desaprendre. Aprendre. Teatre. Guitarra. I el que vingui.

Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

M’encanta l’estiu. Ho dec haver dit milions de vegades. I sino, ho dic ara: M’encanta l’estiu. L’estiu em reviu. Em desperta. Em connecta. No són les vacances (només), és l’estiu.

I l’estiu m’encanta per coses com les de la foto. Els nens, ahir, van decidir dormir a la terrasseta. I no només ahir, avui, demà, demà passat, divendres (amb els papes i mames) i tot per entrenar-se per a la sortida del “cau”. Bé. Anem bé.

I ahir a la tarda, abans d’anar a dibuix, ja havien preparat els sacs, els aïllants i els coixins. I l’ós. El Nil treu l’ós, perquè li faci companyia. I ja s’hi havien estirat. I provat que s’hi estava bé. I jo me’ls mirava. I se’n van a dibuix. I tornen. I tornen a sortir a fora. I s’estiren. Ho viuen. De sobres. Jo, me’ls miro, assegut a les “tumbones” amb la guitarra a la mà i una copa de vi a la vora. Mentrestant vaig fent el sopar. I ells riuen. I els encanta…

I arriba la Mariona. ja hem sopat. La criden:

– Mama, ves a l’habitació i mira a sobre del nostre llit.

Hi va, i hi ha les samarretes que s’han fet ells mateixos a dibuix. De Pokémons. Tots dos. El Martí m’ha fet creure tot el camí de tornada de dibuix a casa, de 5 minuts, que, com que no li havia agradat la seva samarreta, l’havia llençat. I jo l’esbroncava, i li deia que com ho podia haver fet si no l’havia vist ningú més. Que com podia estar segur que no li havia quedat bé. I arribem a casa i me l’ensenya. La portava amagada i havia aguantat 5 minuts de monòleg meu, sobre l’autoestima i l’autoconcepte. Per no res. Era preciosa. I la del Nil, també.

I sortim tots quatre a la terrasseta. Es va fent fosc. Trec el projector. Posem la Pantera Rosa i ens adonem que es fa fosc perquè cada vegada es veu millor. Engeguem els llumets de colors de l’IKEA. I es fa tard, i surten els estels. I em pregunto com pot ser que no ho haguéssim fet mai. S’hi està extremadament bé. Es fa tard. Apaguem el projector i marxem. Els nens no. Els grans. I tenim una mica de lio. Però això seria un altre post. Aquest s’acaba aquí.

Per coses com aquesta, m’encanta l’estiu.

No sé què dir…

De debò? Des del dia 27 de maig que no penjo res al blog? No m’havia passat mai! No ha passat res, no s’ha acabat el món, la vida segueix, el Martí i el Nil segueixen creixent i fent de les seves, i les dels altres, gairebé…i, mentrestant, he estat enfeinat fent d’altres coses. He tingut temps? Sí, és clar, però he decidit dedicar-lo a altres cosetes…

…treballar…i tocar la guitarra (molt, moltíssim)…i no fer res…i descansar…i estar amb ells i amb la Mariona…i…tot el que vulguis…de fet, he fet el mateix que feia l’any passat però no he trobat el temps per escriure-ho. No ho sé, potser no tinc la necessitat d’explicar tant. No ho sé, de fet. Però avui sí que em venia de gust compartir que, últimament no em venia tant de gust escriure i fer-ho escrivint. Com un oximoron. M’agraden els oximorons i m’agrada la paraula oximoron. I m’agrada escriure, només que últimament no em venia tant de gust. Ja està. Tot bé. Suposo que ja tornaré a tenir-ne ganes. No ho sé. O són etapes. Ves a saber. Ho veieu…no sé què dir!

Desaprendre i reensenyar.

De vegades és important desaprendre.

De vegades és més difícil desaprendre que aprendre.

De vegades cal desaprendre per poder aprendre.

De vegades cal resignificar els aprenentatges.

De vegades cal significar-los.

Parlar és una d’aquelles habilitats que cal resignificar si volem que el nostre missatge sigui memorable.

Hauríem d’entendre que les persones enviem el missatge amb les paraules (acompanyades de gestos i paraverbal), però les persones recordem emocions, no paraules. O sí, recordem paraules si hi ha emoció. Sino, no hi ha record, encara que les paraules siguin boniques.

Abans de parlar hauríem d’escollir quina és l’emoció que volem transmetre i, llavors, només llavors, triarem les paraules adients.

Hauríem d’aprendre a desaprendre, i a reensenyar.

M’hi poso.