Imatge

La inefable persecució del nen pioc…i unes dents amb ganes de gresca…

20130425-211050.jpg

Hi ha situacions en la vida de pare que passen poques vegades…però quan passen…agafa’t!!! És el més semblant a una tempesta perfecta…i passa poc perquè hi ha moltes variables implicades. En el meu cas han estat: dues malalties, feina de la meva dona i feina meva…

Pel títol podeu haver deduït, amb encert, que tinc/he tingut els dos nens malalts. I sabent que el gran, el Martí, té a vora dos anys i mig i el petit, el Nil, cinc mesos llargs, també podeu donar per suposat que les dents li surten el Nil i el malalt ha estat el Martí. Si fos al revés m’hagués preocupat més…perquè les primeres dents en un nen de més de dos anys no són molt freqüents, i la persecució d’un nen de cinc mesos…seria terrorífica només d’imaginar-me-la!

Obviaré les dues feines, no per poc importants, sino per treure variables i alleugerir el post sense que sembli un llibre…i em centraré en les dues “malalties”.

El cas del Martí és, en principi lleu, amb una mica de febre…i unes llagues a la boca. Tot, suficient perquè no pugui anar a l’escola ja que ho podria contagiar als seus companys/es. Que, ara que hi penso, seria una bona venjança per aquells refredats i aquells polls de l’hivern!!! Aixxxxxx…ho he escrit???? em creia que només ho havia pensat…
Són quatre dies sense escola…els suficients per trencar uns quants plans i demanar favors varis i extravagants a la família: estades de dos dies, sortides a passejar, cangurs de mig dia,…
Normalment això sol no és un trasbals, però quan el nen té dos anys i mig, ja demana…i molt!!! I aquí és on comença la persecució. Com que està “tontu”, vol braços tot el dia. I això complica la resta d’activitats diàries: fer una truita amb una sola mà; dutxar-se amb ell enganxat a la porta de la dutxa, a sobre del tamboret i plorant fins que surto i mig moll…l’agafo en braços; caminar pel passadís de casa amb ell agafat a la cama, arrossegant-lo perquè tinc les dues mans ocupades i no el puc portar a coll…això té l’avantatge que el pis queda força net…i el nen forca brut, això sí!!
El que deia…com una raqueta d’aquelles que tenen la pilota enganxada amb un fil…com més lluny vas amb més força torna el nen..tot el dia enganxat, amb aquells ulls plorosos. Com per dir-li que no!!!.

Això és, més o menys, fàcil de portar sino tens un nen de cinc mesos amb les dents a punt de sortir…i que et demana més que el gran…i plora més, també.
Això de les dents també és una etapa (veure el meu post de la fruita), més o menys llarga i, més o menys dolorosa. El Martí no se’n va ni adonar que li sortien…a part de la saliva, que feia bassals!! Però el Nil…és diferent. Sembla que ho passarà/em més malament. Paciència…

I a partir d’aquí tot es complica exponencialment (fins al punt que estic escrivint aquest post amb l’iPhone, tinc el braç dret adormit i amb la mà esquerra provo d’escriure les paraules a la primera…i sóc dretà!!!). Imagineu-vos el gran agafat a la cama…el petit als braços…provant de mossegar-ho tot, com un petit zombi…amunt i avall del passadís…el pis net com una patena…jo amb els nervis a tope, i que ja no sé si he donat l’apiretal al Martí, l’ibuprofè al Nil i jo m’he pres el Dalsy. Estic per fer-me un cocktail de tots tres i fotre-me’l…a veure si em passa el mal de cap…i el de braços…i el de la cama…i em sembla que, per empatia, m’està començant a fer mal la boca!!! Avui tots truita amb pa de motlle (bimbo, vaya!) per sopar…i el Nil, la lleteta poc calenta…si té gana, és clar!!! I que dormi…que dormi…que dormi…que dormi…ommmmmmmmmmmmm…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s