La felicitat és efímera.

Per qui hagi llegit el post de la Revista Xics, aquest post els semblarà que és el mateix. Doncs sí, és el mateix, però si us heu perdut la revista, no la trobeu i em seguiu al blog, aquí us el deixo penjat. Perquè vull que sigueu feliços. Molt feliços. I felices. Molt felices.

Quin tòpic oi només començar? Fa dies que hi penso. Fa dies que penso que tothom, qui més qui menys, quan li demanes quin és el seu objectiu últim a la vida, et diu que voldria ser feliç. El COM és el que ens diferencia. El QUÈ és el mateix. Ser feliços. Però COM ho aconseguim ens fa diferents. I hi ha tantes maneres de com ser feliç, com de com ser infeliç. Només és qüestió de focus. On ens enfoquem és la diferència entre ser feliços o no ser-ho. Cada dia hi ha tantes coses que ens poden fer feliços com coses que ens la poden enterbolir aquesta felicitat.

I tinc una petita obsessió a ajudar que els meus fills, el Martí i el Nil trobin el focus. I l’enfoquin bé. Massa sovint sento el Martí queixant-se de dies gairebé perfectes per aquest “gairebé”. És aquesta tendència a veure la part dolenta de les coses. Aquesta tendència a fer un exercici tot bé menys dues marques en vermell. De ben petits i petites ens ensenyen a enfocar-nos en els defectes. “Està tot bé però tens dues errades”, ens diuen. I ens hi acabem enfocant de grans. Tenim una vida “gairebé” perfecta, però…

I és aquest “però” el que no ens ajuda a ser feliços. Hem d’aprendre a ser feliços. D’això se n’aprèn…

Dues tècniques. Un hàbit i una trampa lingüística, que, de vegades faig servir amb els meus fills i…amb mi mateix.

La trampa és fer servir el “però” en benefici propi. Agafeu qualsevol frase amb un “però” i la dieu en veu alta. Per exemple: “M’ho he passat molt bé però estic ben refredat”. El nostre cervell cau en la trampa del “però” i s’amarga el record. Ara vé la trampa. Capgireu la frase: “Estic ben refredat però m’ho he passat molt bé”. Noteu la diferència? És trampa, però funciona!

I ara l’hàbit. O sabeu què? L’hàbit el deixarem per un altre post. Ara ens queda practicar el “però”.