M’encanta jugar amb el Martí i el Nil. M’encanta inventar-me jocs amb ells. Ahir mateix, amb el Martí, ens vam inventar un joc amb una cullera, un “tazo” de Minions i una capsa de cartró, i vam construir una catapulta. Divertit. I ell, va dibuixar-ne unes instruccions per si algun dia no recordàvem com es feia per jugar-hi. Impressionant. Em va encantar. I molt ben fetes, per cert. Una personeta creativa.
Però hi ha un moment que em fa posar els pèls de punta quan jugo amb ells. Puc jugar a moltes coses, però hi ha un talent que dec tenir molt amagat, o directament, el dia que es va repartir aquesta destresa, jo devia estar distret parlant del revés o comptant les lletres de les paraules. No ho sé. Però la veritat, és que quan sento…
“Papa, dibuixa’m un/a (posa l’animalet verídic o mitològic que prefereixis)”
…jo ja començo a suar. Tindré moltes virtuts, o poques, no ho sé, però la de dibuixar, és una capacitat que no he acabat de desenvolupar. Ho reconec. I ja està. Sé fer altres coses. Però no tenen res a veure amb el dibuix…
Les personetes creatives 