Imatge

Una qüestió d’ous…

20121216-210008.jpg

No sé si és perquè avui a la Marató de TV3 parlen de càncer o perquè és un tema que em vé al cap de vegades, o una barreja de les dues coses, però avui em vé de gust parlar d’un tema, que si bé no vaig amagar mai, hi ha molts detalls que no havia explicat…

Ara fa tres anys, el setembre de 2009 em vaig anar a fer unes proves mèdiques.
Però espereu, que tiro una mica més enrera….feia uns 8 o 9 mesos que buscàvem el Martí i no venia. Amb la desesperació de moment, em vaig anar a mirar la qualitat del meu “tema”, i em van dir que eren mig tontos i molt lents, per tant, que era difícil fer venir el Martí ( per cert, quan vaig anar a portar la mostra, a la farmàcia em van demanar si era una vasectomia. D’acord que tenia 37 tacus, però quina falta de respecte i/o empatia). Vaig anar a l’uròleg i em va fer fer una ecografia perquè hi veia varius i això ho dificultava més.
Però just quan m’acabaven l’ecografia, em diuen: crec que hauries de tornar a veure l’uròleg perquè hi veig un “bulto” sospitós…i jo: sospitós de què???? I em diu que no em pot dir res però que pel lloc és, no sembla molt bo…uffffffff. De debò que allò que diuen que es para el temps és ben cert. A més, amb els antecedents de la família ja vaig pensar que m’havia tocat. Vaig sortir d’allà i a la sala d’espera hi havia la Mariona que just s’havia trobat amb un amic i estaven parlant. Jo ni sentia el que deien, el meu auditiu intern m’eixordava. I quan em va demanar com havia anat, li vaig dir que ja li explicaria. Quan va marxar el seu amic, li vaig dir i no s’ho creia (igual que jo). Jo m’havia d’aguantar les llàgrimes…ella no.

Era un dijous a la tarda, i no anava a l’uròleg fins dimarts. Per tant, hi havia cap de setmana pel mig. A més, teníem hotel a Andorra per cel.lebrar el primer aniversari de casament.
Vam decidir no dir res a ningú, de moment, i marxar a Andorra. Va ser un dels més especials de la meva vida. Gairebé només ens miràvem amb la Mariona i ens posàvem a plorar. Recordo cada botiga que vam entrar (com que jo creia que em moriria, no volia comprar res perquè havia perdut tota la il.lusió) i recordo cada restaurant que vam menjar. Els records quan s’associen amb les emocions, són més potents i arriben a ser permanents. Aquell cap de setmana serà permanent…

A partir d’aquí, i per no avorrir-vos, em vaig convertir en expert de tumors testiculars…ho sabia tot!!!.
L’uròleg em va dir que el més probable, en ser un tumor intratesticular, és que fos maligne, i el protocol de tractament era el de càncer. I, per tant, l’extirpació total d’un testicle.
M’ho vaig prendre més bé del que em pensava. Ja havia llegit que la majoria es curaven i no feien metàstasi si els trobaven tan petits com el meu (el tumor).

Ho vam començar a dir a família i amics ( recordo especialment una foto que em va enviar el Xavi d’un gintonic a la meva salut que es va haver de fotre a mitja tarda per païr la notícia), i tot el que en un moment semblava dolent, va fer que passés uns dels mesos més feliços de la meva vida. A finals de setembre vam passar un cap de setmana a Formentera inoblidable…però inoblidable del tot!

A partir d’aquí, més proves, ressonàncies vàries, segones opinions mèdiques però el resultat era el mateix: no veien clar què era però ho havien de tractar com a càncer. Com a anècdota, em van emprovar testicles de silicona o plàstic, o fusta, o ferro ( crec que ferro no), i amb els amics ens inventàvem mil bromes sobre el fet de només tenir un ou, i vaig descobrir que quan diuen: això val un ou!!! És aproximadament 240,00 €.

Va arribar el dia de la operació, a principis de desembre, un divendres, a Barcelona i, finalment, em van operar, i dic finalment, perquè estava a 150 pulsacions per minut i a 20 i 10 de tensió arterial!!!! I jo penso, si t’han de treure un ou…no és normal estar així????
Em van acompanyar la Mariona, el meu germà i el meu germà postís, el Xavi; i es van fotre un gintonic i unes birres per fer-se passar l’estona…

A la nit, em vaig despertar i em vaig mirar la cicatriu ( com que ja sabia el procediment exacte que em farien, vaig anar a veure-la, i no hi era!!!!!!!!). A l’endemà vaig trucar el meu uròleg i em va dir que havia fet servir un altre procediment i que només me n’havia tret una part en comptes de la totalitat!!!!! Però m’ho podia haver dit abans, no???
Resulta que va portat el meu cas a un congrés mèdic, i van decidir saltar-se el protocol perquè creien que el tumor era benigne ( tal com m’ho va fer, si hagués estat maligne, s’hauria escampat)…

…i el tumor va ser benigne…

…i així és com jo vaig viure un càncer mental durant 3 mesos tot i que finalment no va ser-ho…

…i com aquests tres mesos van ser dels més feliços de la meva vida gràcies a la Mariona i als meus amics…

…i del postoperatori me’n guardo els detalls per a mi. Només puc dir 4 coses:
-una cicatriu
-un assecador de cabells
-un metre distància
-insults varis

Que tingueu una bona nit…i truqueu a La Marató, no costa res, o molt poquet…

2 thoughts on “Una qüestió d’ous…

  1. Retroenllaç: El meu Multivers particular… | Les personetes creatives

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s