Només 7 anys ja…

El 2010 la meva vida va canviar. De la nit al dia. De cop i volta vaig tenir una personeta al meu càrrec. Quina responsabilitat. Tota la vida preocupant-me de mi. I, de cop, neix el Martí. 3,130 grams de color lilós. Extrany. Ho he de dir. Tinc fotos que ho corroboren..

Fa 7 anys. No m’ho puc creure. Només fa 7 anys ja. Pot semblar un contrasentit. O un oximoron. O és la definició més perfecta de comn passen els anys, tot i els pocs anys.

La foto que he triat és la foto perfecta del Martí. Ulls brillants. Encuriosits. De vegades, massa, ho reconec. És pura energia. Un remolí. Encantador. Reptador. Amorós. Emocional. Puja. Baixa. Torna a pujar. Torna a baixar.

No sé si l’estic educant bé. Però el que sé segur és que, no vull que perdi mai aquesta brillantor dels ulls. Si li brillen els ulls, brillen els del seu voltant. Els del Nil. Els de la Mariona. Els meus.

“Martí, no perdis mai aquesta brillantor i seràs feliç. No deixis que ningú te l’apagui. No tenen dret. Ni jo. Ni ningú. Ni tu. Brilla, siusplau”. I ja està, aquest és el missatge que vull que s’endugui avui.

Avui ens hem llevat. A les 7:17. He pujat al seu llit. L’he abraçat fort. “Per molts anys Martinet”, li he dit. I ha somrigut. No és habitual que obri els ulls i somrigui automàticament. Però avui és especial. Ha pujat el Nil. L’ha abraçat. Molt. Ens hem abraçat tots 3. No em deixava marxar. “Papa, abraça’m més” em deia. I just quan baixava, sona el telèfon. “Deu ser la mama” li dic. I sí. Poso l’altaveu. La Mariona crida: “Martí, per molts anys carinyo”. Abraçada virtual. I li diu: “Has vist la nota de la porta?”. El Martí fot un bot i va a la porta. Una nota de la Mariona de Per molts anys amb dibuixets i cors. El Martí amb els seus ulls brillants: “Hi ha 7 cors, hi ha 7 espelmes, Mariona té 7 lletres (és friki com jo)”. Avui tot és 7.

És un sol. L’estimo infinit.

Per molts anys Martí.

Només 7 anys ja…