El llibre va prenent forma. A poc a poc. Com un puzzle, com diria l’Ignasi Garcia. El problema és que és un puzzle amb peces que vaig trobant amagades pels “puestus” i no en sé el dibuix final. El vaig dibuixant a mida que trobo les peces. Peces o colors. O peces de colors. Els colors que pinten una vida.
Vet aquí un extracte petitó de l’inici d’un capìtol que encara no sé quin serà.
Seguia caminant pel carrer Anselm Ferrer. Hi havia passat milions de vegades. Era un trajecte habitual que feia quan tornava de la seva feina cap a casa. Segurament l’havia fet, passejat, transitat, “disfrutat”, infinitat de vegades. Però avui era diferent, avui l’estava patint. No sabia si existia el concepte però, com sempre pensava ell, si una cosa no existia, se la inventava. Com anava dient, avui estava patint el carrer. L’estava patint de valent.
Es creuava amb un munt de gent. No mirava ni si la coneixia o no. Si el saludaven; saludava d’esma. Sense mirar als ulls. Sense aixecar les celles.
-Adéu- li deien.
-Déu, “dios”- feia, desganat, abatut, desfet.
I, de cop, va començar a veure persones. Va deixar de veure gent i va començar a veure persones. Amb la seva història. I li va semblar que totes les històries semblaven millors que la seva. Sabeu allò que passa que, de vegades, us agradaria ser una altra persona per no viure el moment que esteu vivint? I pensava en quan estava a punt d’entrar a un examen a la Uni i veia gent somrient pel carrer prenent un cafè amb llet sense preocupacions. O això li semblava a ell.
Les personetes creatives 