S’acosta Nadal i em poso tonto…no sé si és perquè tinc fills o perquè…sí, sí, és perquè tinc fills. El Martí i el Nil.
De vegades he dit que tenir fills m’ha ensenyat un munt de coses. La primera, estimar incondicionalment. Estimar per estimar. Sense esperar res a canvi. Tot i que rebo molt a canvi: mirades, petons, magarrufes, m’estimos en veu alta, m’estimos en veu baixa, m’estimos d’amagat, m’estimos vergonyosos, m’estimos mandrosos…però m’estimos al cap i a la fi. Molts. Moltíssims. M’encanten.
Una altra cosa que m’han ensenyat és a veure el Nadal tal i com el veia quan era petit. A disfrutar-lo. Amb innocència. Tornar a gaudir de tot el que envolta el Nadal…
Donar menjar al tió. Tapar-lo amb una manteta perquè no es refredi. Mirar per la finestra amb ulls d’il.lusió infinita per veure si neva o no neva. Esperar els anuncis de la tele entre dibuixos i dibuixos per escriure la carta als Reis, al tió, al Pare Nadal,….Comptar els dies que falten fins el tió. Comptar quants tions farem que caguin a la família. No apagar les llums de l’arbre quan marxo de casa perquè el tió estigui acompanyat i no se senti sol. Recordar els Nadals anteriors com si fossin ahir. Obrir els ulls com taronges cada vegada que veig uns llums nous al carrer. O un arbre de Nadal. O un pessebre. Enrecordar-me de la família que hi ha. De la que ja no hi ha. O de la que hi haurà i està a punt d’arribar. Esperar que no canviï res. Esperar que cada Nadal sigui màgic. Fer que els Nadals siguin màgics. Tots. Amb el Martí i el Nil, la Mariona i jo tenim molta sort. Moltíssima sort. De debò. Ho repetiré les vegades que sigui. Amb el Martí i el Nil, el Nadal és molt millor. Més màgic. Per Nadal, jo…vull ser ells. Em deixo encomanar la seva emoció. I el visc. Ara fa 6 anys que els Nadals a casa, són més especials que mai.
Les personetes creatives 