A mi m’hagués agradat.

Abans d’ahir estava a casa amb el Martí i el Nil, Ara que pleguen més d’hora de l’escola, les tardes s’aprofiten molt més. Són més llargues. Donen per molt. Li dic al Martí:

“- Oi que tens dues cançons per aprendre’t aquest estiu?”

I ell em diu que sí, i que la primera que es vol aprendre és “Cumpleaños Feliz”. Li dic que ok, i que si vol que agafem les guitarres i l’assagem una estoneta. El Nil està tranquil. Fent les seves coses. Invizimals. Ipad. Tocar la pera. Una mica de tot. L’habitual…

El Martí i jo agafem les guitarres. Agafem el pentagrama. Hi poso nom a les notes dibuixades (no sense patir una miqueta. Gràcies google!) i comencem a tocar. Ara jo, ara ell. Ara ell, ara jo. Me n’adono que va a un bon ritme. Se li dóna bé això de la guitarra. Té habilitat. Té memòria. Es concentra. Se l’aprèn. La toca. La practica. la toca millor. Deixa la guitarra. Juga. La torna a agafar. Em diu que la toqui jo. M’equivoco. Vaig més lent que ell. Em diu:

“- Papa, ho faig millor jo”. I sí.

Sí.

Ho fa millor ell. S’equivoca menys.

“- Papa, que t’has equivocat. Mira com es fa”.

Collons. Té tota la raó.

I jo recordo. I me’n recordo quan tenia 16 anys i estudiava anglès. Se’m donava bé. N’aprenia ràpid. Força ràpid. I el meu pare es va apuntar a anglès, també. El veia gran. Tenia 43 anys. 3 menys que jo ara. Gran. M’imagino com em veu el Martí.

Jo li demanava al meu pare si volia ajuda. Em deia que sí. S’equivocava. No ho feia tan bé com jo. Recordo pensar:

“- Ostres, però si ho faig millor que ell!”.

Recordo com si fos avui mateix la sensació agredolça d’aquest pensament. Jo ho faig millor i ell està patint per no fer-ho tan bé. Recordo la seva cara. És aquell moment com a pare que t’adones que els teus fills faran les coses millor. Te n’alegres. No pots deixar de pensar que és el que toca. Però la sensació agredolça em connecta amb el meu pare. Ell devia pensar alguna cosa semblant al que penso jo ara. Orgull pel meu fill, però una certa tristor de pensar que algun dia deixaré de ser el seu heroi. El més fort. El mes llest. El més millor. És una sensació agredolça. M’encanta i m’entristeix a parts desiguals.

M’encanta Martí. T’ho he de dir. En públic. Toques millor el “Cumpleaños feliz” que jo. Ho reconec. Estic super super orgullós de tu. Segueix així. M’encanta veure’t la cara de

“- Papa, no t’ha sortit bé. Mira’m”.

Ho reconec. Estic orgullós de tu. Crec que t’ho he de dir.

A mi m’hagués agradat. Molt.

Anuncis

One thought on “A mi m’hagués agradat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s